A-za-le-a

  • by
Davant de l'azalea (Foto pròpia)

Veieu la fotografia? Us vull parlar de la nena. No de la nena que es veu, sinó de la nena que va ser la iaia, amb la seva infantesa tan explicada que és com si jo l'hagués viscuda. Dir que és com si jo l'hagués viscuda és tant com dir que és tant com si la recordés. I és d'un d'aquests records no viscuts de què vull parlar. És, òbviament. un record inventat, de ficció. Però aquest detall només pot interessar, i molt superficialment, els que el llegiu. Perquè per a mi, que estic a punt d'escriure'l, no té res de ficció, ni d'invent. No pot ser de cap manera superficial, perquè transcrivint-lo no faig, de fet, altra cosa que reviure el record fictici d'un record real. El de la iaia explicant-me el seu record. D'això tracta la història: de sediments de fets que es dipositen i es deformen com si fossin estrats geològics o capes d'un pentimento.

La nena de qui us vull parlar va ser la primera versió de la meva àvia, la que va aprendre a caminar en un barco immens que feia el trajecte entre Barcelona i La Havana, amb una escala tècnica a Nova Iork. La iaia, que explicava la història amb una seguretat absoluta, també havia de tenir per força el record après dels records d'algú altre, perquè, com he dit, encara no sabia caminar quan va veure l'Estàtua de la Llibertat, al port laberíntic de Nova Iork, des d'un vaixell d'on no va poder baixar, perquè encara no havia acabat el viatge. La va haver de veure així, perquè la foto és de 1905, just tres anys abans que l'àvia comencés a gatejar a la coberta d'un transatlàntic que en feia 30000 com ella.

L'estàtua de la Llibertat, el 1905

L'àvia de la foto del començament és la meva àvia. El nen de la foto és el nen que vaig ser. I la nena és la nena que va ser la meva germana. I l'Estàtua que il·lustra aquesta pinzellada de record, és allò que dona permanència a la història. la vegada que la iaia va estar més a prop de la Llibertat va ser aquí, caminant com un gatet a la coberta d'un vaixell, començant la seva carrera -que és la carrera de tots- de màquina de crear memòria.

Un altre dia escriure de les plantes que hi ha al darrera, que a mi em semblaven una selva gairebé tropical. Hi havia una planta en un test molt gros. Jo sempre preguntava com es deia la planta, només per sentir-ne el nom. Em semblava fascinant, i em transportava, sense saber per què, a altres mons i altres temps. Amb altres persones, i maneres de vestir exòtiques.

Es deia azalea. Jo la descomponia mentalment en síl·labes, i me la repetia per dins posant-t'hi alguna mena de ritme. A-za-le-a, a-za-le-a, a-za-le-a...

El ritme era el de les ones, el de les havaneres, el de la iaia quan ens ensenyava com ballava amb la Pancha, la negra que la pentinava a La Havana, quan ja caminava i recordava la llibertat, tan llunyana...

La jubilació de l’Eudald

  • by

Quan l’Eudald tenia vuit anys va començar a pensar, de tant en tant, que volia ser un altre, diferent d'ell mateix. Ho pensava només de tant en tant, però com que sempre ho tornava a pensar, va acabar assumint que, de fet, ho havia pensat sempre. Això també era mentida, perquè hi havia moltes estones que pensava altres coses diferents d’això de voler ser un altre diferent d’ell mateix. En aquestes estones d’evident alliberament, l’Eudald s’aferrava a ser qui era, i s’obsessionava a trobar motius que li fessin l’existència agradable. Ho aconseguia, també, de tant en tant, però sempre acabava retornant a la seva vella i callada ambició de no voler ser l’Eudald.

La vida de l’Eudald fins aleshores s’havia mogut com una muntanya russa sense final aparent ni principi conegut. Li semblava que el seu anar i venir entre voler ser com era i no voler-ho era anterior al seu naixement i no s’acabaria ni tant sols amb la seva mort. A l’Eudald li semblava que no tenia idees religioses de cap mena, i per això trobava contradictori que s’arribés a plantejar l’existència d’un temps exterior distint i més ample que el propi i acotat temps de l’existència.

Pocs dies l’Eudald tenia prou lucidesa com per pensar la seva vida en termes de muntanya russa, acostumat com estava a pensar que vivia als cims quan estava a dalt, i a les valls quan s’enclotava. A més, quan li passava era perquè alguna circumstància externa el duia a separar-se d’ell mateix, del seu moment immediat i a mirar-se des de fora, com si es convertís de sobte en un mirall d’ell mateix. En aquests pocs i breus instants de consciència alienada l’Eudald es veia a ell mateix com un nen de menys de vuit anys assegut en una olla giratòria que pujava i baixava sense parar, amb els pares fent-se gegants o nans segons el caprici de l’artefacte i la mirada atenta d’un gitano amb una samarreta sense mànigues que exhibia un triangle pintat i que tenia la clau del temps d’aquella atracció de fira. Els pocs dies que l’Eudald es veia d’aquesta manera acabava fent-se creus de pensar que una cosa tan seriosa com la vida es pogués reduir al resum grotesc d’un viatge infantil en una olla que dona voltes en un camí que puja i baixa.

Segurament, el dia que l’Eudald va constatar que es jubilava va ser el darrer dia que havia de veure’s d’aquella manera.

Viatjar lleuger, de Gabriele Romagnoli

  • by

Tot comença a Corea, quan Gabriele Romagnoli decideix assistir al seu propi funeral. Una empresa especialitzada en propis funerals li munta una cerimònia austera i amb un ritual molt ben definit.

En un moment donat el deixen sol amb una espelma, un bolígraf i un foli, i li demanen que faci testament. Es tracta, diu, d'un exercici revelador: el recorregut perfecte, escriu, és aquell en què, al final, no tens res per deixar. També ho diuen a Nàpols: "L'últim vestit no té butxaques". Després, és tancat en un taüt que li resulta una mica estret i pensa...

Pensa, per exemple, en el dolor de perdre un fill, i com es torna insuportable. Hi ha,diu, un vidu per definir qui ha perdut la parella, o un orfe per designar qui no té pares. No hi ha paraula per uns pares que perden els fills. Parla de pel·lícules i novel·les que parteixen d'aquesta condició que es torna insostenible per a la parella, que, inevitablement, s'acaba separant. Seguir junts significaria compartir cada moment d'aquest dol, fins i tot (per irracional que sembli) retreure-li o (per infantil que soni) crear una competició per veure qui dels dos pateix més. Tot -conclou- és inacceptable, indescriptible i insuportable.

Només hi ha una vida sola. Romagnoli abomina de les persones que tenen dues vides i una mort. Explica el cas del suïcida de l'11 de setembre que el dia abans de volar cap al seu darrer destí, truca a la seva promesa per dir-li que l'estima i s'interessa pels preparatius del seu casament. Quan penja el telèfon comença el seu ritual funerari. Transportar el pes de les vides que no han sigut i no seran és impossible, no s'ha de fer.

I, malgrat tot, busquem tenir dues vides, o moltes. Perseguim el daimon, l'evoquem, però sovint no aconseguim encarnar-lo. Aleshores roman en nosaltres, com una ombra, com una il·lusió, una frustració. Perquè les vides que no són les nostres però que tot i així vivim no són perills que hem deixat enrere, fracassos evitats, delictes no castigats ... les satisfaccions fallides s'arrelen en els nostres somnis. ... Cada vida és única, també per allò no viscut. I precisament per ser única, no pot permetre's que en un encreuament, quan s'ha de trair entre un camí i un altre, la resposta sigui anar en totes dues direccions. La no-elecció implica tragèdia.

La tragèdia pren forma amb forces distintes, segons el bagatge identitari de qui s'ha enganyat amb la seva pròpia vida. El sentiment de culpa tendeix a colar-se dins la maleta i la converteix en un objecte d'una pesadesa intolerable, però cal descarregar-lo o ens quedarem bloquejats i no podrem continuar endavant.

Sting va dir : Als meus fill no penso deixar-los ni un centau: han de viure partint dels seus mèrits i no dels meus diners, i ho saben. I Roberto Benigni, quan va anar a recollir el seu Òscar, va dir: Agraeixo als meus pares per haver-me donat el do de la pobresa.

Com Machado, lleuger d'equipatge, com els homes de la mar. Existeix una figura retòrica: la sinècdoque. Consisteix a prendre una part pel tot. Realitzar la sinècdoque de nosaltres mateixos és un acte virtuós. Romagnoli explica el cas del professor Adriano Manesco, ex company d'escola de Berlusconi, assassinat per dos bergants. Era -escriu- un home sense retrovisor. o com Kurt Cobain, que va preguntar als altres integrants e Nirvana la nit abans de suïcidar-se: Nois, vosaltres encara us divertiu?

Conclou:

Quina revolució. Una generació capaç de triar sempre la llibertat, de gastar únicament el necessari (fins i tot el que és necessari per al plaer) de no unir-se a res, de saber perdre coses i batalles sense pedres, de no creure en les idees o fes que les han provocat, prefabricades, en néixer, una generació sense gaire passat ni futur, però amb una atracció inflexible cap al present, inassolible, imprevisible, desancorada de la terra i del temps. En plena i pura sintonia amb la vida. I després,quan acaba la vida, ve algú i et diu: "Sic tibi terra levis". "Que la terra et sigui lleugera". Fes-lo callar. Que la vida et sigui lleugera.

Només un retret: manca un espai solidari, de convivència, de col·laboració i de confrontació.

Per què?

  • by
Catarsi

Quan Gabriele Romagnoli va decidir anar a viure de El Caire a Beirut, son pare, un lampista bolonyès de vuitanta anys, li va preguntar:

-Per què?

S'havia preguntat moltes vegades el pare de Gabriele Romagnoli per què al llarg dels seus vuitanta anys? Havia passat el seu temps senzillament anar fent? La pregunta incomoda, sobre tot perquè acostumen a fer-la els altres. Jo me l'he fet moltes vegades, la pregunta. I massa vegada he deixat de fer-me-la, quan era evident que me l'hauria hagut de fer.

-No facis mai res si no et veus en cor d'explicar per què ho fas.

He explicat tantes vegades que aquesta frase -de regust kantià pel que té d'imperativa i de categòrica- me l'havia dit el meu avi Jaume que ja no sé si de veritat me la va dir. Potser només passa que m'agradaria que me l'hagués dit.

Tinc seixanta anys. sembla que entro en l'etapa en què el cos em demana fer-me la pregunta. Per pur interès pràctic vull donar respostes senzilles a preguntes complexes. Fins i tot vull evitar fer-me preguntes complexes. Els vells no entenem les coses complicades. Gabriele Romagnoli ha escrit Viatjar lleuger. La vida amb equipatge de ma. Encara no l'he llegit. Però tot fa pensar que la tesi serà senzilla. Aquest espai web té ara mateix un rellotge compte enrere que em diu quan falta pel dia 10 de setembre, pel dia que marxaré a fer el Camí. Ara em diu 2 mesos i 1 setmana, justos. Són els que tinc per començar net. Els grecs en deien catarsi. Els hindús van a banyar-se al riu pel mateix motiu, i la penitència de la meva infantesa responia a la mateixa necessitat. Una vegada, quan vaig fer no sé quants anys, en Xavier, un dels meus amics de referència, em va regalar un quadern amb una dedicatòria que em batejava. A mi amigo Vitriolo, deia. També un llàpis. I, sobre tot, una goma d'esborrar immensa. Para los errores muy grandes, deia la goma. L'he enyorat moltes vegades. En Xavier, també, però ara pensava en la goma. Fins i tot els informàtics, que són gent poc imaginativa, ha hagut d'empescar-se una manera d'explicar que tornar a començar és sempre possible. Ells en diuen fer reset. Tornar a començar sense res. Com Francesc d'Assís. Com Gabriele Romagnoli. Tornar a començar sense res. Fins i tot sense món.