No sóc el negre que espera darrere de la tanca. Perquè jo, aquesta samarreta, la veig des de Melilla. Però fa anys que me’l miro. Està assegut all peu del Gurugú, a Marroc, a l’altra banda de la tanca, amb la seva pell fosca, que és com dir que és negre. I  amb les seves mans ostentosament estriades, que es com dir que havia treballat molt. I amb els ossos insinuats sota una musculatura a mig definir. Això seria com dir que passa g...

Fa dos dies que vaig al gimnàs. De totes les maneres més despersonalitzadores de fer esport que puc imaginar, aquests gimnasos de màquines i artefactes són les que guanyen. Hi he anat altres vegades, i sempre he tingut la mateixa sensació: la majoria dels seus usuaris van a la seva, no parlen, no comuniquen. És a dir, estan en diàleg permanent amb el seu cos. Es busquen els centímetres de greix que acaben de perdre, s’ensumen la suor que...

No sóc de Tossa, però hi dormo quan em deixen els usuaris i usuàries dels bars i discoteques que m’amenitzen les nits. Tampoc tinc la rutina de mirar la tele a hores fixes i a programes triats. Això m’obliga a fer zàpping. Ho confesso: tinc un vici menor. M’agraden els debats polítics. He vist molts plens, reunions, m’he empassat moltes comissions d’investigació pel 3/24, i quan en passa una davant les meves badiu...

No ha passat res des de sant Jordi? Fem memòria, ara que no som en la voràgine de notícies triomfals i triomfalistes. Recordeu? L’Associació d’Editors en Llengua Catalana, amb altres institucions gremials del món de l’edició, es va reunir amb el dia de sant Jordi amb la sots-presidenta espanyola Soraya Sáenz de Santamaria, aleshores en plena gira per Barcelona (recordeu que havia muntat un despatx i tot!). La presidenta de l&...

Els dos mesos que venen són, per al comú dels  mortals, mesos de vacança. Enguany, per a mi, són mesos densos i intensos, Ho són tant que em fan deixar aparcades o deixar en segona línia de prioritats algunes coses importants. El meu curs de debò comença l’octubre, un mes ple d’incerteses però també ple d’esperances. Aprofitar els dos mesos que venen per estar millor em sembla assenyat. Preparar-se per escriure de debò la nov...

Editar no vol dir el mateix a tot arreu. Vegem-ho! Venim d’un passat llunyà en que els llibres tenien un públic reduït. Abans que els e-llibres hi havia els llibres impresos en offset, abans els reproduïts amb lletres de plom, abans els pergamins i còdexs, i abans encara les rajoles de fang o els papirs. Cada pas tecnològic ha suposat un augment del públic, i com a conseqüència ha modificat el paper de l’editor. El denominador comú...

Els anys que portem a l’esquena pesen com una llosa, sí. Ja fa temps vaig publicar aqui que Descartes es va morir amb 56 anys. El pare tenia gairebé els mateixos els mateixos. Jo ja els he passat fa dos o tres anys anys, i sento el temps que passa de pressa. Em trobo antics amics de feina que es jubilen. Em fan mal els genolls quan camino. Sé que peso massa, i sé també que el marge d’exercici físic que em puc permetre (de la mena q...

No sóc el negre que espera darrere de la tanca
Ficció / 4 d'agost de 2017

No sóc el negre que espera darrere de la tanca. Perquè jo, aquesta samarreta, la veig des de Melilla. Però fa anys que me’l miro. Està assegut all peu del Gurugú, a Marroc, a l’altra banda de la tanca, amb la seva pell fosca, que és com dir que és negre. I  amb les seves mans ostentosament estriades, que es com dir que havia treballat molt. I amb els ossos insinuats sota una musculatura a mig definir. Això seria com dir q...

Fa dos dies que vaig al gimnàs
Benestar / 3 d'agost de 2017

Fa dos dies que vaig al gimnàs. De totes les maneres més despersonalitzadores de fer esport que puc imaginar, aquests gimnasos de màquines i artefactes són les que guanyen. Hi he anat altres vegades, i sempre he tingut la mateixa sensació: la majoria dels seus usuaris van a la seva, no parlen, no comuniquen. És a dir, estan en diàleg permanent amb el seu cos. Es busquen els centímetres de greix que acaben de perdre, s’ensumen l...

No sóc de Tossa, però hi dormo
Política / 2 d'agost de 2017

No sóc de Tossa, però hi dormo quan em deixen els usuaris i usuàries dels bars i discoteques que m’amenitzen les nits. Tampoc tinc la rutina de mirar la tele a hores fixes i a programes triats. Això m’obliga a fer zàpping. Ho confesso: tinc un vici menor. M’agraden els debats polítics. He vist molts plens, reunions, m’he empassat moltes comissions d’investigació pel 3/24, i quan en passa una davant les m...

No ha passat res des de Sant Jordi?
Sistema editorial / 1 d'agost de 2017

No ha passat res des de sant Jordi? Fem memòria, ara que no som en la voràgine de notícies triomfals i triomfalistes. Recordeu? L’Associació d’Editors en Llengua Catalana, amb altres institucions gremials del món de l’edició, es va reunir amb el dia de sant Jordi amb la sots-presidenta espanyola Soraya Sáenz de Santamaria, aleshores en plena gira per Barcelona (recordeu que havia muntat un despatx i tot!). La presid...

Els dos mesos que venen
Personal / 31 de juliol de 2017

Els dos mesos que venen són, per al comú dels  mortals, mesos de vacança. Enguany, per a mi, són mesos densos i intensos, Ho són tant que em fan deixar aparcades o deixar en segona línia de prioritats algunes coses importants. El meu curs de debò comença l’octubre, un mes ple d’incerteses però també ple d’esperances. Aprofitar els dos mesos que venen per estar millor em sembla assenyat. Preparar-se per escriure de d...

Editar no vol dir el mateix a tot arreu
Sistema editorial / 9 de maig de 2017

Editar no vol dir el mateix a tot arreu. Vegem-ho! Venim d’un passat llunyà en que els llibres tenien un públic reduït. Abans que els e-llibres hi havia els llibres impresos en offset, abans els reproduïts amb lletres de plom, abans els pergamins i còdexs, i abans encara les rajoles de fang o els papirs. Cada pas tecnològic ha suposat un augment del públic, i com a conseqüència ha modificat el paper de l’editor. El denomi...

Els anys que portem a l’esquena pesen com una llosa
Personal / 8 de maig de 2017

Els anys que portem a l’esquena pesen com una llosa, sí. Ja fa temps vaig publicar aqui que Descartes es va morir amb 56 anys. El pare tenia gairebé els mateixos els mateixos. Jo ja els he passat fa dos o tres anys anys, i sento el temps que passa de pressa. Em trobo antics amics de feina que es jubilen. Em fan mal els genolls quan camino. Sé que peso massa, i sé també que el marge d’exercici físic que em puc permetre (de...