El xut de l’òliba

10 de febrer de 2014

El xut de l’òliba és la manifestació d’un dubte. També és la reivindicació del fet de viure en un dubte. Vivim un temps de dubtes, per la qual cosa sembla saludable ser una mica escèptic. O molt. O, fins i tot, ser l’escepticisme en persona. Jo no podria ni que ho volgués, em sembla. Són massa anys de preteses certeses i de creences assumides. Però una mica. si. Per sobreviure.

A la vida, l’únic que torna són els errors. Sembla ser que és una dita russa. Els errors no només tornen, sinó que amb els anys esdevenen una mena de fang que embolica els peus i impedeix caminar. Per sort, no caminem només amb els peus, i el cap i el cor -o la intel·ligència i la voluntat- estan aqui per minimitzar el pes d’aquest llot que fa que viure sigui, finalment, una activitat enganxosa.

Tenim temps. Tenir temps distingeix els vius dels morts. Els vius en tenen. Els morts no tenim la certesa que en tinguin. Hi ha qui creu que els morts tenen tot el temps del món. I tenir tot el temps del món és com no tenir-ne. Les coses necessiten terminis. i els terminis es difuminen amb l’eternitat. Viure sense terminis és com no tenir temps, és com estar mort.

Va haver una època que el meu temps el mesurava el meu rellotge. Després en va venir una altra en que vaig cedir -probablement per un plat de llenties- la mesura del meu temps als rellotges dels altres. Ara mesuro el meu temps a base de paraules. Aquest és el sentit d’aquesta web. El seu sentit per mi, que en sóc artífex.

Tens tot el dret i tota la llibertat, amic o amiga navegant, per donar-li el sentit que et vagui. Fins i tot a no donar-n’hi cap.

No Comments

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *