Març 2014

Reconciliar-se amb el passat

  • by
He filtrat mitja lliura de farina i un sobret de llevat. Hi he fet un volcà, i amb tres ous he dibuixat la lava. L'he trencat amb el batedor de mà, i l'he trempat amb quatre unces i mitja de sucre amb un polsim de vainilla. Tot seguit hi he abocat mig gotet de llet, i he batut la barreja fins a fer una mena de ciment. He fos mitja lliura de mantega, i l'he abocat a les restes del volcà. Aleshores, si: he batut amb constància fins a trobar la viscositat que volia. He estrenat els motlles nous, i he fet divuit magdalenes normals i quaranta magdalenes petites, de la mida d'una nou. He pensat que les normals eren les petites madeleines de Proust i les petites bé podrien dir-se noisettes de madeleine. He donat les gràcies al francès, per existir i per amotllar-se amb tanta precisió a les coses que mengem, quan volem que siguin alguna cosa més que coses de menjar. He mirat d'imaginar com devia ser la cuinera Madeleine, que se les va inventar. Segur que amb els braços molsuts, un devantal de cotó blanc, les galtes vermelles i un piteram fellinià. O potser llarga i esprimatxada, amb una nou al coll com una magdalena, i un davantalet blanc amb puntes, per damunt dels genolls. He pensat que m'havia de reconciliar amb el passat,

La magdalena de Proust

  • by
Il y avait déjà bien des annés que, de Combray, tout ce qui n'était pas le théatre et la drame de mon coucher n'éxistait plus pour moi, quan un jour d'hiver, comme je rentrais à la maison, ma mère, voyant que j'avais froid, me proposa de me faire prendre, contre mon habitude, un peu de thè. Je refusai d'abord et, je ne sais pourquoi, me ravisai. Ell envoya chercher un de ces gâteaux courts et dodus appelés Petites Madeleines qui semblent avoir été moulés dans la valve rainurée d'une coquille de Sant-Jacques.  Això explica Proust. La resta és coneguda. Quan s'acostà als llavis un trosset de magdalena xopat en una cullaradeta de tè, se li van obrir les portes de la memòria, de la recerca del temps perdut, i comença un cicle de set llibres sublims, sense cap més objecte en ell mateix que cercar la màxima precissió literària per explicar una cosa tan poc precisa com són els mecanismes i camins de l'activitat interior. Déu n'hi dó. La veritat és que és mentida. Als esborranys de À la recherche du temps perdu no existia la magdalena. Allò que Proust va voler primerament com a detonant del procés de la memòria era una senzilla llesca de pa torrat. Això fa que la magdalena en qüestió no sigui res més que un artifici literari, un desencadenant narratiu o descriptiu. A més, per nosaltres, lectors catalans avesats a les magdalenes més o menys rodones enfornades en petits motlles de paper plegat com un acordió, és aquesta la forma que evoquem quan llegim Proust. Sembla just donar a la magdalena el que és de la magdalena, i esboçar algunes curiositats de la seva història. Primerament sobre el nom: la Magdalena de la tradició es deia Madeleine Paulmier i era la cuinera d'uns aristòcrates que havien convidat al seu palau de Commercy Stanislas Leszczynski, rei exilat de Polònia i sogre de Lluís XV, Aquest home havia d'odenar uns anys més tard la construcció de la coneguda plaça Stanislas de Nancy. Jo no ho sabia: ni quan vaig estar a Nancy amb els meus amics lorenesos, ni quan vaig llegir Proust ni quan menjava magdalenes. Ara jo mateix em faig les meves petites madeleines a la manera compostelana, i deixo que em facin pelegrinar per aquells dies que vaig ser a Nancy, amb en Guitou, en Valraux, la Sixième, la Joëlle, en Jean-Pierre, la Marie... Si: era molt jove. I la magdalena xopa de tè continua sent un detonant una mica més que narratiu, un autèntic passaport o salconduit cap al passat. Cap a tot allò que em justifica.

Parlar des de la independència

  • by
La màxima exigència és el camí per arribar a la màxima resposta. La qual cosa no vol dir que la resposta acabi coincidint amb l’exigència. Per això cal ser realistes i demanar l’impossible, Perquè no fer-ho és cedir. Se m’acut que al final el meu país i Espanya hauran de parlar, i acordar. I acceptar que la seva obligació és trobar un marc de relació que satisfaci el major benestar de la gent d’ambdós països, en l’ús de la pròpia llibertat. La qüestió clarament de fons és: Catalunya és diferent d’Espanya, és una altra cosa. I només els espanyols sostenen que Catalunya és un tros d’Espanya. Accepto que hi ha catalans i catalanes que pensen que la seva manera de ser catalans és ser espanyols. Però em pica la curiositat: quants som? Quants són? Quin mal hi ha a saber-ho? I després de saber-ho... parlem? Si no acabem parlant... serà un mal senyal.