La magdalena de Proust

Il y avait déjà bien des annés que, de Combray, tout ce qui n’était pas le théatre et la drame de mon coucher n’éxistait plus pour moi, quan un jour d’hiver, comme je rentrais à la maison, ma mère, voyant que j’avais froid, me proposa de me faire prendre, contre mon habitude, un peu de thè. Je refusai d’abord et, je ne sais pourquoi, me ravisai. Ell envoya chercher un de ces gâteaux courts et dodus appelés Petites Madeleines qui semblent avoir été moulés dans la valve rainurée d’une coquille de Sant-Jacques. 

Això explica Proust. La resta és coneguda. Quan s’acostà als llavis un trosset de magdalena xopat en una cullaradeta de tè, se li van obrir les portes de la memòria, de la recerca del temps perdut, i comença un cicle de set llibres sublims, sense cap més objecte en ell mateix que cercar la màxima precissió literària per explicar una cosa tan poc precisa com són els mecanismes i camins de l’activitat interior. Déu n’hi dó.

La veritat és que és mentida. Als esborranys de À la recherche du temps perdu no existia la magdalena. Allò que Proust va voler primerament com a detonant del procés de la memòria era una senzilla llesca de pa torrat. Això fa que la magdalena en qüestió no sigui res més que un artifici literari, un desencadenant narratiu o descriptiu.

A més, per nosaltres, lectors catalans avesats a les magdalenes més o menys rodones enfornades en petits motlles de paper plegat com un acordió, és aquesta la forma que evoquem quan llegim Proust. Sembla just donar a la magdalena el que és de la magdalena, i esboçar algunes curiositats de la seva història.

Primerament sobre el nom: la Magdalena de la tradició es deia Madeleine Paulmier i era la cuinera d’uns aristòcrates que havien convidat al seu palau de Commercy Stanislas Leszczynski, rei exilat de Polònia i sogre de Lluís XV, Aquest home havia d’odenar uns anys més tard la construcció de la coneguda plaça Stanislas de Nancy. Jo no ho sabia: ni quan vaig estar a Nancy amb els meus amics lorenesos, ni quan vaig llegir Proust ni quan menjava magdalenes.

Ara jo mateix em faig les meves petites madeleines a la manera compostelana, i deixo que em facin pelegrinar per aquells dies que vaig ser a Nancy, amb en Guitou, en Valraux, la Sixième, la Joëlle, en Jean-Pierre, la Marie… Si: era molt jove. I la magdalena xopa de tè continua sent un detonant una mica més que narratiu, un autèntic passaport o salconduit cap al passat.

Cap a tot allò que em justifica.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *