Identitat
Ficció / 17 de maig de 2014

–De vegades, vull ser un altre, havia pensat sempre, però de tant en tant. I així va anar vivint, passant dies i aferrant-se a que ser qui era li resultés agradable. Un dia va entendre que s’havia mort, només perquè va començar a pensar sempre que sempre i a tota hora havia volgut ser un altre. Va renunciar a que alguna cosa li resultés agradable. I aquesta certesa, la seva primera, l’omplí de pau. Imatge: Els components de la identitat Vídeo: José Antonio Labordeta recita Retrospectivo existente, de Miguel Labordeta

Sunset (Crepuscle)
Ficció / 15 de maig de 2014

Recordeu Sunset Boulevard? Recordeu William Holden submergit a la piscina? Sempre havia volgut tenir uns piscina. Per fi l’ha aconseguida, havien de dir els diaris. I ell comença a explicar com ha arribar a ser un cadàver, amb dos trets a l’esquena i un al ventre, i surant en una piscina molt diferent a la que havia volgut sempre, digués el què digués la premsa. Per això jo vaig decidir morir-me de la mateixa manera. A veure… no és que jo esperés poder fer el que va fer ell, després de mort: convertir-se en la veu en off de la seva pròpia història. Jo creia, aleshores que això només era un recurs narratiu per aportar credibilitat. Diuen que posar el nom autèntic a les autobiografies és com signar un contracte de versemblança amb el lectors. Però, que voleu, jo penso que la veu d’un mort és difícilment discutible, i, a més, després de mort ja no hi ha cap motiu per mentir. Això és el que creia aleshores, quan estava viu. Que només era un recurs narratiu obtingut de la llista de recursos narratius potents. I aqui em teniu, sorprès de veure que no. Que és perfectament possible estar surant en…

La solitud
Actualitat / 2 de maig de 2014

Treballar cansa és el títol d’un llibre de poesies de Cesare Pavese, i també el títol d’un del poemes que el conformen. Ve a dir, el poema, que estar sol no és just. La solitud ha tingut detractors i panegiristes. Hi ha homes sols que l’han abraçat amb entusiasme, n’hi ha que ho han fet amb una mena d’orgull prepotent, d’altres amb resignació. La solitud és un plat que es pot haver cuinat amb ingredients molt diversos. La solitud pot semblar el final d’un camí. Si acceptem que la mort, és de fet, el final únic de qualsevol camí, conclourem que, en el pitjor dels cassos, la solitud és els darrers metres abans del final d’un camí. O els darrers kilòmetres, depenent del moment en que es comença a pensar estructuralment que la mort és una circumstància inevitable. És possible arribar a la solitud havent fet mèrits sobrats per fer-ho. Com si la solitud es pogués comparar amb el càncer dels fumadors, com una mena de destí aparentment no volgut, però tenaçment buscat. Aleshores l’acceptació d’aquesta manera de viure o, dit d’una manera menys compromesa, d’estar al món, no pot ser una acceptació resignada, penitent. Ha de ser una acceptació, si es…