Juny 2014

Sunset Park, de Paul Auster (2)

  • by
Hi ha personatges secundaris a Sunset Park? Descartem-ho de entrada. Hagués Auster titulat els seus capítols amb els noms del personatges? Hagués adoptat els punts de vista de tots i cadascun d'ells filtrats per un escrupulós narrador desconegut, que ho sap tot, però que parla en rigorós present, com si els tingués tots al davant? Com si allò que sap li fos mostrat com una pel·lícula? Així ho he percebut al llegir-la. He estat convidat a algun lloc més enllà de l'estricta intimitat del personatges: dins.
És veritat que a la primera quarta part del llibre només Miles Heller i Pilar Sánchez compten. Els altres hi apareixen esmentats com a simples motors d'accions, reguladors del conflicte, catalitzadors. És així en el cas dels familiars de Miles, i en les germanes d'Àngela. No se'ns explica com són, perquè no cal, encara.
És a la segona part del llibre, de les quatre que té, que Sunset Park esdevé un llibre en certa manera coral. Dirigida en primer lloc pel gegant idealista i poc pagat d'ell mateix que és en Bing Nathan, el romàntic impenitent que vol viure d'arreglar objectes inservibles, i que intenta, sense donar-hi importància, resoldre l'irresoluble: conciliar traició i fidelitat, com si les virtuts i defectes antagònics no fossin com les dues cares de la lluna, i no poguessin destriar-se. És per això que Bing traeix l'encàrrec del seu amic, que ho és de l'ànima, perquè no ha decidit (ni decidirà) si pot ser-ho del cos. Quan Miles li demana que l'informi dels moviments dels seus familiars, i Bing fa d'espia doble, només perquè per a ell no hi ha vencedors i derrotats entre la gent decent, de manera que la informació flueix a través d'aquesta mena s'ós de les muntanyes que és en Bing Nathan.
Ell ha ocupat una casa del comú de Nova Iork. Ho ha fet amb una Ellen Brice més bloquejada que indecisa, que viu seguida de prop per l'ombra d'allò que volia més que res i va deixar escapar: un amor innocent, un amor gratuït, sense reserves. Ellen Brice ha avortat, ha perdut un fill. Però ha perdut també un jove de disset anys que estimava, i pel qual es veia estimada. Ho ha perdut tot, i  la seva ment no ho resisteix. Comença a fer aigües i peta. Els dibuixos són la porta que voldria fer servir per substituir allò que ha perdut. Però ella sap que només són això, un substitut. No és capaç de transferir als seus dibuixos allò que ella ha perdut. Per això els seus dibuixos no tenen ànima, de tan corporals com són. El fet que al final pugui recuperar el camí abandonat en el mateix punt on l'havia deixat (sense el seu fill, però) no és obstacle perquè el personatge de vidre que és Ellen commogui i faci patir. Probablement, és el que volia Auster.
També hi ha Alice Bergstrom, la noia de Wisconsin d'arrels escandinaves, el sentit comú, la mirada femenina, real, lligada a les seves coses i, a  través d'elles, profundament integrada al món, que vol millorar. Permeteu-me una debilitat de xafarderia, però per un moment he imaginat Paul Auster enriolat amb la seva dona Siri Hustvedt, de pares noruecs i ella mateixa, si em refio de les fotos, d'una envergadura considerable, en els moment de definir el personatge.
La cosa més petita és un món, i el món és un teixit de móns.
Video: Bing Nathan arreglava la màquina d'escriure del padrí del seu amic. Al 1951, Leroy Anderson va compondre una melodía que aplegava el soroll d'una màquina d'escriure amb els sons d'una orquestra simfònica. O el soroll del conjunt, amb els sons de l'aparell, aneu a saber. Algú va ajuntar aquesta melodia amb les escultures que Dalton Guetti fa en la punta d'un llàpis. La cosa més petita és un món, i el món és un teixit de móns.

Sunset Park, de Paul Auster (1)

  • by
Com a mínim hi ha dues menes de novel·les de crims: les que engalipen el lector amb el crim i les que l'enganyen amb la seva investigació. En les primeres, el lector o lectora ignora la naturalesa del delicte, se'l troba, la trama hi porta; en les segones, el crim és plantejat des de l'inici, i qui llegeix assisteix a l'exhibició de la instrucció policial o detectivesca del savi de torn.
La novel·la psicològica moderna acostuma a ser de les segones. L'autor acostuma a començar a escriure sabent d'entrada que els lectors comparteixen amb ell una idea que funciona com un mantra: Considerades individualment, les famílies són psicòtics. I és aquest paisatge familiar trasbalsat el que acostuma a servir de fons per les històries de moltes de les novel·les d'èxit americanes que passen per ser quelcom més que best-sellers. Se m'acudeixen els noms de Paul Auster, John Irving o Jonathan Franzen per il·lustrar aquest element.
Acabo de llegir Sunset Park, de Paul Auster, una novel·la que enganxa, tot i que sigui una novel·la on no passa res. I això és així perquè a Sunset Park tot ja ha passat. És una bona novel·la sobre les conseqüències devastadores dels errors, amagats o no, i sobre les seves possibilitats de superació. Ho mira a través de diversos personatges, en els quals val la pena deturar-se una mica per comprovar-ho, dels quals només n'hi ha un de virginal, innocent i sense passat, que possibilita una certa redempció pels personatges que podriem anomenar centrals, o, almenys, els afectats per la història central: la família Heller-Swann-Nordstrom-Parks. La complexitat no és buscada. Al segle XXI res no és senzill.
Per un cantó hi ha els Heller-Swann, amb el seu fill Miles. El pare és un editor independent que arrossega la frustració d'una genètica frustrada que podria haver fet d'ell un bon jugador de bèisbol. La mare és una actriu intel·ligent fins en l'ús del seu cos, que, com totes les actrius, té quelcom d'exhibicionista i, com algunes, una nul·la capacitat per expressar els seus sentiments més íntims, si no és interpretant-los. Descobreix que el compromís li provoca vertígen i marxa, abandonant editor i fill, qun aquest té sis mesos.També hi ha el fill, pobre.
Per l'altre cantó tenim els Nordstrom-Parks, o més aviat la Willa Parks, perquè el pare va morir de càncer als trenta-sis anys, deixant la Willa, escriptora necessitada d'atenció, amb el fill Bobby, pobre.
I, quan l'abandonat Morris Heller i la vidua Willa Parks topen l'un amb l'altre, decideixen posar els seus traumes en comú, que això i no altra cosa és un matrimoni entre persones que tenen la vie derrière soi, com podria haver escrit Romain Gary, sota qualsevol de les seves identitats. I, a més dels traumes, els fills, els pobres, que creixen com germans, malgrat no tenir ni un sol tret genètic comú. És cert que compartiran entorn, història, coneguts, pares i moltes altres coses que també conformen la identitat. Però allò cert és que Miles no deixarà de ser un fornit jugador de bèisbol aficionat, brillant en els estudis i agut en la interpretació de textos literaris, sensible malgrat la corpulència i rampellut en les seves respostes immediates. Un fanàtic intel·ligent i ben plantat, diríem. Per l'altra banda en Bobby Nordstrom tampoc deixarà mai de ser el menut trapella, tarambana i aventurer, que tot i tenir dos anys més que el germanastre, no ha acabat de sortir de la cova de la immaduresa. I això és així per pur contrast, perquè la realitat és que Miles Heller és vell abans d'hora. A banda d'aquests trets primaris de caràcter, Bobby Nordstrom, no existeix com a personatge a Sunset Park. La novel·la comença quan ell ha mort d'un accident. El germanastre petit li ha donat una empenta, i el tanoca despreocupat mor atropellat per un cotxe enviat pel destí, és a dir, per l'autor, per poder començar una novel·la.
I, efectivament, aqui comença tot plegat. Des d'aquest mateix moment tot seran conseqüències. Quan Miles Heller, després d'haver aconseguit convèncer-se durant cinc anys que tot ha sigut un accident, descobreix que els seus pares de debò o de mentida consideren que potser aquell fill modèlic, estudiós i sensat, podria tenir la culpa de tot plegat. És quan veu els pares afligits que pren la decisió radical de desaparèixer. No pot suportar la idea de fer mal als que estima. No després de conviure des d'aquest mateix moment amb la culpa de la mort del seu germà. I la culpa, com tothom hauria de saber, és una magnitud abstracta, de naturalesa, psíquica, alimentada artificialment pels negociants de l'expiació de la culpa. Del gènere que siguin, que n'hi ha molts. Entre ells, el guardià de la culpa més gelós que existeix: el culpable.
Video: Paul Auster llegeix en estudi les primeres tres pàgines de Sunset Park

L’ombra cent vegades més ombra que l’ombra

  • by
Ha estat llegint coses de Paul Auster que he arribat a la seva filla, Sophie Auster. A Sunset Park, a les dedicatòries, Paul Auster recorda el treball que la seva filla va fer sobre Matar un rossinyol, quan feia cinquè, encara al segle passat. Sophie Auster és també filla de Siri Hustvedt, també escriptora. La curiositat m'ha fet escoltar  The Last poem, una cançó seva. He gosat traduir-la. No ho hagués fet (el meu anglès és molt menys que macarrònic) si l'ombra cent vegades més ombra que l'ombra que es mou i se'n va no m'hagués fet creure que potser valia la pena, no sé per a què. Per si valgués, aquí va:
EL DARRER POEMA
He somiat molt
i ja no hi ets.
¿Tinc encara temps perquè em toqui
el panteig del teu cos,
el bes de la teva boca,
la teva veu encara retornada?
He somiat molt,
i ja no tinc temps de llevar-me.
He somiat molt,
he caminat molt, he parlat molt,
he dormit molt amb el teu fantasma.
La única cosa que encara no he fet
és ser fantasma entre fantasmes,
una ombra cent vegades més ombra
que l'ombra que es mou i se'n va tremolant
lluenta, sobre el rellotge de sol de la teva vida.
Video: The last poem, de Sophie Auster, amb imatges d'en Francesc Pulido. Jo les hagués triat amb més ràbia (jo i les imatges)

El melic

  • by
El nen es mira el llombrígol. Com que encara no sap què és el llombrígol, demana al seu pare. El pare és un home enjogassat, rialler, grassonet, hipertens, panarra, golut, i una mica poca-solta. Potser tots aquests són prous motius com per justificar la seva resposta:
-Això és el ring-ring.
Ja t'ho pots imaginar. El pare agafa el nen per l'espatlla, l'inclina sobre ell mateix, s'hi embolica, li posa el dit al melic, i el ring-ring sona en forma de rialles.
El nen no és tanoca, li troba gust, i el joc es repeteix, dies i dies. Un dia, però, el nen pregunta:
-Papa, què és això?
-El ring-ring, diu el pare, potser perquè és un home enjogassat, rialler, grassonet, hipertens, panarra, golut, i una mica poca-solta.
-No, papa. M'han ferit de mort.
Fins i tot essent un home enjogassat, rialler, grassonet, hipertens, panarra, golut, i una mica poca-solta, l'home entén que el nen ha fet una estirada.
Video: L'ombelico del mondo, de Lorenzo Jovanetti.