Sunset Park, de Paul Auster (2)
Lectura / 28 de juny de 2014

Hi ha personatges secundaris a Sunset Park? Descartem-ho de entrada. Hagués Auster titulat els seus capítols amb els noms del personatges? Hagués adoptat els punts de vista de tots i cadascun d’ells filtrats per un escrupulós narrador desconegut, que ho sap tot, però que parla en rigorós present, com si els tingués tots al davant? Com si allò que sap li fos mostrat com una pel·lícula? Així ho he percebut al llegir-la. He estat convidat a algun lloc més enllà de l’estricta intimitat del personatges: dins. És veritat que a la primera quarta part del llibre només Miles Heller i Pilar Sánchez compten. Els altres hi apareixen esmentats com a simples motors d’accions, reguladors del conflicte, catalitzadors. És així en el cas dels familiars de Miles, i en les germanes d’Àngela. No se’ns explica com són, perquè no cal, encara. És a la segona part del llibre, de les quatre que té, que Sunset Park esdevé un llibre en certa manera coral. Dirigida en primer lloc pel gegant idealista i poc pagat d’ell mateix que és en Bing Nathan, el romàntic impenitent que vol viure d’arreglar objectes inservibles, i que intenta, sense donar-hi importància, resoldre l’irresoluble: conciliar traició i fidelitat,…

Sunset Park, de Paul Auster (1)
Lectura / 27 de juny de 2014

Com a mínim hi ha dues menes de novel·les de crims: les que engalipen el lector amb el crim i les que l’enganyen amb la seva investigació. En les primeres, el lector o lectora ignora la naturalesa del delicte, se’l troba, la trama hi porta; en les segones, el crim és plantejat des de l’inici, i qui llegeix assisteix a l’exhibició de la instrucció policial o detectivesca del savi de torn. La novel·la psicològica moderna acostuma a ser de les segones. L’autor acostuma a començar a escriure sabent d’entrada que els lectors comparteixen amb ell una idea que funciona com un mantra: Considerades individualment, les famílies són psicòtics. I és aquest paisatge familiar trasbalsat el que acostuma a servir de fons per les històries de moltes de les novel·les d’èxit americanes que passen per ser quelcom més que best-sellers. Se m’acudeixen els noms de Paul Auster, John Irving o Jonathan Franzen per il·lustrar aquest element. Acabo de llegir Sunset Park, de Paul Auster, una novel·la que enganxa, tot i que sigui una novel·la on no passa res. I això és així perquè a Sunset Park tot ja ha passat. És una bona novel·la sobre les conseqüències devastadores dels errors, amagats o…

L’ombra cent vegades més ombra que l’ombra
Lectura / 26 de juny de 2014

Ha estat llegint coses de Paul Auster que he arribat a la seva filla, Sophie Auster. A Sunset Park, a les dedicatòries, Paul Auster recorda el treball que la seva filla va fer sobre Matar un rossinyol, quan feia cinquè, encara al segle passat. Sophie Auster és també filla de Siri Hustvedt, també escriptora. La curiositat m’ha fet escoltar  The Last poem, una cançó seva. He gosat traduir-la. No ho hagués fet (el meu anglès és molt menys que macarrònic) si l’ombra cent vegades més ombra que l’ombra que es mou i se’n va no m’hagués fet creure que potser valia la pena, no sé per a què. Per si valgués, aquí va: EL DARRER POEMA He somiat molt i ja no hi ets. ¿Tinc encara temps perquè em toqui el panteig del teu cos, el bes de la teva boca, la teva veu encara retornada? He somiat molt, i ja no tinc temps de llevar-me. He somiat molt, he caminat molt, he parlat molt, he dormit molt amb el teu fantasma. La única cosa que encara no he fet és ser fantasma entre fantasmes, una ombra cent vegades més ombra que l’ombra que es mou i se’n va tremolant…

El melic
Ficció / 25 de juny de 2014

El nen es mira el llombrígol. Com que encara no sap què és el llombrígol, demana al seu pare. El pare és un home enjogassat, rialler, grassonet, hipertens, panarra, golut, i una mica poca-solta. Potser tots aquests són prous motius com per justificar la seva resposta: -Això és el ring-ring. Ja t’ho pots imaginar. El pare agafa el nen per l’espatlla, l’inclina sobre ell mateix, s’hi embolica, li posa el dit al melic, i el ring-ring sona en forma de rialles. El nen no és tanoca, li troba gust, i el joc es repeteix, dies i dies. Un dia, però, el nen pregunta: -Papa, què és això? -El ring-ring, diu el pare, potser perquè és un home enjogassat, rialler, grassonet, hipertens, panarra, golut, i una mica poca-solta. -No, papa. M’han ferit de mort. Fins i tot essent un home enjogassat, rialler, grassonet, hipertens, panarra, golut, i una mica poca-solta, l’home entén que el nen ha fet una estirada. Imatge: El melic, font de bactèries. Una altra manera, més prosaica, de veure el ring-ring. Video: L’ombelico del mondo, de Lorenzo Jovanetti.

L’ombra de Cioran
Actualitat / 24 de juny de 2014

Morir-se és allò que fa que viure no sigui un error irreversible.     Foto: Fotograma de “El setè segell”, d’Ingmar Bergman Video: La idea del suicidi va evitar que Cioran es suicidés (en francès, subtítols en italià)

Andròmines
Ficció / 23 de juny de 2014

Demà, diuen, és sant Joan. O el solstici. La nit més curta, el día més llarg. Ho aprofito. Repasso la casa, obro armaris. Hi ha roba, llibres, fotografies, records diversos de coses que han passat i que ara ja només són records diversos. M’entretinc a mirar-m’ho tot i no m’hi reconec. Els records no són records: són fantasmes. M’esvero, m’espanto. Començo a fer piles de coses. Piles de roba, de llibres, de fotografies, de records diversos. Al final faig una pila d’armaris. M’assec a l’oreller i espero. Truquen el timbre. Són els vailets, que venen a mirar si tinc andròmines per cremar. Els senyalo les piles. Els vailets s’afanyen. Tenen moltes cases per desembarassar. Riuen, com si la seva feina fos divertida. Els miro, i penso: –Són uns inconscients. Ho baixen per l’escala fent cadena. Les piles passen de ma en ma, sense que ningú s’aturi a mirar de què estan fetes. Pels vailets, les meves piles ja són cendres abans de ser cremades. No es sorprenen quan han deixat la casa buida. Tampoc es sorprenen quan els demano que passin al final, quan la foguera sigui tan alta que ja no la puguin fer més alta. La casa és…

Perdut al corral de la moral
Personal / 13 de juny de 2014

Els altres són el preu del pecat original. Puc no creure en Déu, ni en la religió, ni en els capellans. Puc ser d’esquerres, republicà, independentista. Puc ser francmaçó o de l’Athletic de Bilbao. Ateu, agnòstic o fer-me Hare Krishna. Però no puc treure’m el sentiment de culpa del damunt. Culpa per tot: per ser com sóc, pel mal que he fet, pel mal que puc arribar a fer, per no saber ser feliç, per no saber, tampoc, fer feliç. I em fan por els altres, precisament perquè els estimo amb deliri, tant que no puc permetre’m el luxe d’embrutar-los aplegant-m’hi. L’home és un animal social, va dir un filòsof que passa per raonable en un segon de follia. Però com que ho va dir ell, el d’Estagira, va passar a ser canònic. Raó de ser del merder de la societat. Néixer és ser escopits al corral de la moral, deia la meva segona belga preferida. I va escriure les Memòries de l’emperador que s’estripa les venes dels turmells, fins que l’ànima que vivia –creia ell- en la sang que s’escolava, va xopar les tovalloles que havia posat davant la porta, a fi que ningú no pogués sospitar que el…