Perdut al corral de la moral
Personal / 13 de juny de 2014

Els altres són el preu del pecat original. Puc no creure en Déu, ni en la religió, ni en els capellans. Puc ser d’esquerres, republicà, independentista. Puc ser francmaçó o de l’Athletic de Bilbao. Ateu, agnòstic o fer-me Hare Krishna. Però no puc treure’m el sentiment de culpa del damunt. Culpa per tot: per ser com sóc, pel mal que he fet, pel mal que puc arribar a fer, per no saber ser feliç, per no saber, tampoc, fer feliç. I em fan por els altres, precisament perquè els estimo amb deliri, tant que no puc permetre’m el luxe d’embrutar-los aplegant-m’hi. L’home és un animal social, va dir un filòsof que passa per raonable en un segon de follia. Però com que ho va dir ell, el d’Estagira, va passar a ser canònic. Raó de ser del merder de la societat. Néixer és ser escopits al corral de la moral, deia la meva segona belga preferida. I va escriure les Memòries de l’emperador que s’estripa les venes dels turmells, fins que l’ànima que vivia –creia ell- en la sang que s’escolava, va xopar les tovalloles que havia posat davant la porta, a fi que ningú no pogués sospitar que el…