Perdut al corral de la moral

13 de juny de 2014

Els altres són el preu del pecat original. Puc no creure en Déu, ni en la religió, ni en els capellans. Puc ser d’esquerres, republicà, independentista. Puc ser francmaçó o de l’Athletic de Bilbao. Ateu, agnòstic o fer-me Hare Krishna. Però no puc treure’m el sentiment de culpa del damunt. Culpa per tot: per ser com sóc, pel mal que he fet, pel mal que puc arribar a fer, per no saber ser feliç, per no saber, tampoc, fer feliç. I em fan por els altres, precisament perquè els estimo amb deliri, tant que no puc permetre’m el luxe d’embrutar-los aplegant-m’hi.

L’home és un animal social, va dir un filòsof que passa per raonable en un segon de follia. Però com que ho va dir ell, el d’Estagira, va passar a ser canònic. Raó de ser del merder de la societat. Néixer és ser escopits al corral de la moral, deia la meva segona belga preferida. I va escriure les Memòries de l’emperador que s’estripa les venes dels turmells, fins que l’ànima que vivia –creia ell- en la sang que s’escolava, va xopar les tovalloles que havia posat davant la porta, a fi que ningú no pogués sospitar que el vell emperador condemnat a prosa es llevava la vida.
Nego la major. No sóc cap animal social, o, si mes no, no ho sóc en la meva qualitat d’individu. Com a individu sóc animal a seques, i la societat apareix com una nosa.
La societat és un altre, el meu enemic. M’ha xiulat a l’orella que estar sol és una dissort, i jo he passat anys creient-ho. I m’he forçat a estar amb els altres, encara que no en sabés gens. I, com que no en sabia, el resultat ha estat desastrós. I, clar, me’n sento culpable. Però pel fet de no creure en Déu, en la religió o els capellans, pel fet de ser d’esquerres, republicà, independentista, francmaçó o de l’Athletic, tampoc crec en la redempció. Per tant, condemnat a culpa.
Fent l’esforç de mantenir lligams amb els altres, enganyant-me i, per tant enganyant, penjat de les paraules com si em lligués a un clau roent he fet política, he tingut amics. He estimat i he fet com si estimés. He volgut oblidar que quan tenia vint anys vaig dir en públic que passava les meves millors estones sol. Quina oportunitat perduda! Quants anys perduts! Quanta mentida!
Foto: Una caravana en mig del desert. Jo me la miro.
Video: Civilment, la meva vida s’ha acabat… la meva ànima roman, condemnada, en aquest món.

No Comments

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *