Andròmines
Ficció / 23 de juny de 2014

Demà, diuen, és sant Joan. O el solstici. La nit més curta, el día més llarg. Ho aprofito. Repasso la casa, obro armaris. Hi ha roba, llibres, fotografies, records diversos de coses que han passat i que ara ja només són records diversos. M’entretinc a mirar-m’ho tot i no m’hi reconec. Els records no són records: són fantasmes. M’esvero, m’espanto. Començo a fer piles de coses. Piles de roba, de llibres, de fotografies, de records diversos. Al final faig una pila d’armaris. M’assec a l’oreller i espero. Truquen el timbre. Són els vailets, que venen a mirar si tinc andròmines per cremar. Els senyalo les piles. Els vailets s’afanyen. Tenen moltes cases per desembarassar. Riuen, com si la seva feina fos divertida. Els miro, i penso: –Són uns inconscients. Ho baixen per l’escala fent cadena. Les piles passen de ma en ma, sense que ningú s’aturi a mirar de què estan fetes. Pels vailets, les meves piles ja són cendres abans de ser cremades. No es sorprenen quan han deixat la casa buida. Tampoc es sorprenen quan els demano que passin al final, quan la foguera sigui tan alta que ja no la puguin fer més alta. La casa és…