Sunset Park, de Paul Auster (1)

27 de juny de 2014

Com a mínim hi ha dues menes de novel·les de crims: les que engalipen el lector amb el crim i les que l’enganyen amb la seva investigació. En les primeres, el lector o lectora ignora la naturalesa del delicte, se’l troba, la trama hi porta; en les segones, el crim és plantejat des de l’inici, i qui llegeix assisteix a l’exhibició de la instrucció policial o detectivesca del savi de torn.

La novel·la psicològica moderna acostuma a ser de les segones. L’autor acostuma a començar a escriure sabent d’entrada que els lectors comparteixen amb ell una idea que funciona com un mantra: Considerades individualment, les famílies són psicòtics. I és aquest paisatge familiar trasbalsat el que acostuma a servir de fons per les històries de moltes de les novel·les d’èxit americanes que passen per ser quelcom més que best-sellers. Se m’acudeixen els noms de Paul Auster, John Irving o Jonathan Franzen per il·lustrar aquest element.
Acabo de llegir Sunset Park, de Paul Auster, una novel·la que enganxa, tot i que sigui una novel·la on no passa res. I això és així perquè a Sunset Park tot ja ha passat. És una bona novel·la sobre les conseqüències devastadores dels errors, amagats o no, i sobre les seves possibilitats de superació. Ho mira a través de diversos personatges, en els quals val la pena deturar-se una mica per comprovar-ho, dels quals només n’hi ha un de virginal, innocent i sense passat, que possibilita una certa redempció pels personatges que podriem anomenar centrals, o, almenys, els afectats per la història central: la família Heller-Swann-Nordstrom-Parks. La complexitat no és buscada. Al segle XXI res no és senzill.
Per un cantó hi ha els Heller-Swann, amb el seu fill Miles. El pare és un editor independent que arrossega la frustració d’una genètica frustrada que podria haver fet d’ell un bon jugador de bèisbol. La mare és una actriu intel·ligent fins en l’ús del seu cos, que, com totes les actrius, té quelcom d’exhibicionista i, com algunes, una nul·la capacitat per expressar els seus sentiments més íntims, si no és interpretant-los. Descobreix que el compromís li provoca vertígen i marxa, abandonant editor i fill, qun aquest té sis mesos.També hi ha el fill, pobre.
Per l’altre cantó tenim els Nordstrom-Parks, o més aviat la Willa Parks, perquè el pare va morir de càncer als trenta-sis anys, deixant la Willa, escriptora necessitada d’atenció, amb el fill Bobby, pobre.
I, quan l’abandonat Morris Heller i la vidua Willa Parks topen l’un amb l’altre, decideixen posar els seus traumes en comú, que això i no altra cosa és un matrimoni entre persones que tenen la vie derrière soi, com podria haver escrit Romain Gary, sota qualsevol de les seves identitats. I, a més dels traumes, els fills, els pobres, que creixen com germans, malgrat no tenir ni un sol tret genètic comú. És cert que compartiran entorn, història, coneguts, pares i moltes altres coses que també conformen la identitat. Però allò cert és que Miles no deixarà de ser un fornit jugador de bèisbol aficionat, brillant en els estudis i agut en la interpretació de textos literaris, sensible malgrat la corpulència i rampellut en les seves respostes immediates. Un fanàtic intel·ligent i ben plantat, diríem. Per l’altra banda en Bobby Nordstrom tampoc deixarà mai de ser el menut trapella, tarambana i aventurer, que tot i tenir dos anys més que el germanastre, no ha acabat de sortir de la cova de la immaduresa. I això és així per pur contrast, perquè la realitat és que Miles Heller és vell abans d’hora. A banda d’aquests trets primaris de caràcter, Bobby Nordstrom, no existeix com a personatge a Sunset Park. La novel·la comença quan ell ha mort d’un accident. El germanastre petit li ha donat una empenta, i el tanoca despreocupat mor atropellat per un cotxe enviat pel destí, és a dir, per l’autor, per poder començar una novel·la.
I, efectivament, aqui comença tot plegat. Des d’aquest mateix moment tot seran conseqüències. Quan Miles Heller, després d’haver aconseguit convèncer-se durant cinc anys que tot ha sigut un accident, descobreix que els seus pares de debò o de mentida consideren que potser aquell fill modèlic, estudiós i sensat, podria tenir la culpa de tot plegat. És quan veu els pares afligits que pren la decisió radical de desaparèixer. No pot suportar la idea de fer mal als que estima. No després de conviure des d’aquest mateix moment amb la culpa de la mort del seu germà. I la culpa, com tothom hauria de saber, és una magnitud abstracta, de naturalesa, psíquica, alimentada artificialment pels negociants de l’expiació de la culpa. Del gènere que siguin, que n’hi ha molts. Entre ells, el guardià de la culpa més gelós que existeix: el culpable.
Imatge: Coberta de l’edició catalana de Sunset Park, treta d’una ressenya de Francisco Javier Rivas
Video: Paul Auster llegeix en estudi les primeres tres pàgines de Sunset Park

No Comments

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *