Sunset Park, de Paul Auster (2)

28 de juny de 2014

Hi ha personatges secundaris a Sunset Park? Descartem-ho de entrada. Hagués Auster titulat els seus capítols amb els noms del personatges? Hagués adoptat els punts de vista de tots i cadascun d’ells filtrats per un escrupulós narrador desconegut, que ho sap tot, però que parla en rigorós present, com si els tingués tots al davant? Com si allò que sap li fos mostrat com una pel·lícula? Així ho he percebut al llegir-la. He estat convidat a algun lloc més enllà de l’estricta intimitat del personatges: dins.

És veritat que a la primera quarta part del llibre només Miles Heller i Pilar Sánchez compten. Els altres hi apareixen esmentats com a simples motors d’accions, reguladors del conflicte, catalitzadors. És així en el cas dels familiars de Miles, i en les germanes d’Àngela. No se’ns explica com són, perquè no cal, encara.
És a la segona part del llibre, de les quatre que té, que Sunset Park esdevé un llibre en certa manera coral. Dirigida en primer lloc pel gegant idealista i poc pagat d’ell mateix que és en Bing Nathan, el romàntic impenitent que vol viure d’arreglar objectes inservibles, i que intenta, sense donar-hi importància, resoldre l’irresoluble: conciliar traició i fidelitat, com si les virtuts i defectes antagònics no fossin com les dues cares de la lluna, i no poguessin destriar-se. És per això que Bing traeix l’encàrrec del seu amic, que ho és de l’ànima, perquè no ha decidit (ni decidirà) si pot ser-ho del cos. Quan Miles li demana que l’informi dels moviments dels seus familiars, i Bing fa d’espia doble, només perquè per a ell no hi ha vencedors i derrotats entre la gent decent, de manera que la informació flueix a través d’aquesta mena s’ós de les muntanyes que és en Bing Nathan.
Ell ha ocupat una casa del comú de Nova Iork. Ho ha fet amb una Ellen Brice més bloquejada que indecisa, que viu seguida de prop per l’ombra d’allò que volia més que res i va deixar escapar: un amor innocent, un amor gratuït, sense reserves. Ellen Brice ha avortat, ha perdut un fill. Però ha perdut també un jove de disset anys que estimava, i pel qual es veia estimada. Ho ha perdut tot, i  la seva ment no ho resisteix. Comença a fer aigües i peta. Els dibuixos són la porta que voldria fer servir per substituir allò que ha perdut. Però ella sap que només són això, un substitut. No és capaç de transferir als seus dibuixos allò que ella ha perdut. Per això els seus dibuixos no tenen ànima, de tan corporals com són. El fet que al final pugui recuperar el camí abandonat en el mateix punt on l’havia deixat (sense el seu fill, però) no és obstacle perquè el personatge de vidre que és Ellen commogui i faci patir. Probablement, és el que volia Auster.
També hi ha Alice Bergstrom, la noia de Wisconsin d’arrels escandinaves, el sentit comú, la mirada femenina, real, lligada a les seves coses i, a  través d’elles, profundament integrada al món, que vol millorar. Permeteu-me una debilitat de xafarderia, però per un moment he imaginat Paul Auster enriolat amb la seva dona Siri Hustvedt, de pares noruecs i ella mateixa, si em refio de les fotos, d’una envergadura considerable, en els moment de definir el personatge.
La cosa més petita és un món, i el món és un teixit de móns.
Imatge: Arribar a l’anima
Video: Bing Nathan arreglava la màquina d’escriure del padrí del seu amic. Al 1951, Leroy Anderson va compondre una melodía que aplegava el soroll d’una màquina d’escriure amb els sons d’una orquestra simfònica. O el soroll del conjunt, amb els sons de l’aparell, aneu a saber. Algú va ajuntar aquesta melodia amb les escultures que Dalton Guetti fa en la punta d’un llàpis. La cosa més petita és un món, i el món és un teixit de móns.

No Comments

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *