El gran Gatsby, de Francis Scott Fitzgerald
Lectura / 22 de juliol de 2014

Moltes persones de la meva generació associem El gran Gatsby amb la coberta de la col·lecció El Cangur i amb Robert Redford. D’aquestes persones, unes quantes, les que com jo vam ser joguines en mans dels prejudicis, no vam saber evitar que el vincle del títol amb la imatge del ros ex-sex-symbol i de tot l’star system que l’acompanyava, ens n’allunyés la lectura. D’altra banda, El gran Gatsby és d’aquells títols dels que se n’ha parlat tant que no cal haver llegit (ni tan sols cal haver vist en cap versió cinematogràfica) per poder-ne parlar amb un aparent coneixement de causa. Ja ho sabíem, que era un títol recomanable, però a causa d’aquest prejudici aleshores tan costós de negligir, el vam anar deixant al final de les lectures que teníem per fer. Finalment, però, he llegit El gran Gatsby. Ha estat un altre llibre qui m’hi ha portat: Sunset Park, de Paul Auster. En el llibre d’Auster, la referència a Scott Fitzgerald serveix per què el noi conegui la noia, i per mostrar també la intel·ligència i el bon criteri de la noia, tot i ser menor d’edat. No vull fer una ressenya del llibre, perquè segur que n’hi ha…

Fàbrica? O era màquina?
Ficció / 20 de juliol de 2014

L’agost del 98 feia tanta calor que em semblava que l’ordinador suava. Potser només passava que li encomanava la suor. O que l’escalfava a base de pulsacions. Batecs i tecles. Per una persona sense passió com jo l’ordinador no servia per ordenar res. Amb el temps he sabut que més aviat ha estat un element de desordre a la meva vida. Potser a la vida del món en general. Però, és clar, aquesta apreciació. a més d’inoportuna i politicament incorrecta, és estèril. Aquest enginy i, sobre tot, la manera de fer anar el cervell que comporta, són avui elements estructurals de l’existència. No entenc les coses que no es poden tocar. Sóc, potser, membre de la darrera generació que pot dir això. La generació que em segueix -jo no he tingut fills- sembla entendre molt més de coses intangibles. Han après a conèixer les figuretes de la tele que viatgen pels fils de la llum, com volia fer Manolito, l’amic odiat de la Mafalda. Com volia fer jo, sense sortir-me’n. Com Manolito. De quina matèria estan fets els somnis? S’ha dit del cinema que és la fàbrica de fer somnis. O la màquina, no ho recordo. Podria mirar a Internet…

En Guitou i l’Arafat
Personal / 19 de juliol de 2014

L’any 1977 jo tenia dinou anys. Corria Galícia en autoestop i vaig conèixer en Guitou. Era el malnom d’en Guy. Ell no em deu recordar. Acostuma a passar: els grans (ell tenia 10 anys més que jo) no es recorden dels petits, si els petits no fan res extraordinari, que els rescati del pou de la memòria, i els faci presents, no pas com reconstruccions del passat, sinó, més aviat, com a fuites sense control del passat, com si les tuberies dels records tinguessin porus per on supuren els records innecessaris. Un record innecessari pot ser també qualificat com un record capriciós. En Guy és geòleg. En aquells anys estava fent la part pràctica d’una tesi que a mi em va semblar fascinant: estudiar les restes de wolfram que poguessin trobar-se en unes vetes de granit a un poble perdut de Galícia, que es deia Fontao, que pertanyia administrativament a Bandeira, a la província de Pontevedra. S’ha de dir que, pel que sembla, els enginyers del franquisme van explotar aquelles mines per malvendre el wolfram que havien contingut als nazis, que sembla que el necessitaven per fabricar aigua pesada, que era un ingredient imprescindible per què les bombes volants arribessin a…

El vol de la por
Ficció / 7 de juliol de 2014

Moltes vegades somio que volo, i que sóc alhora l’avió i la pilot. De fet, no ben bé un avió: al meu somni no hi ha soroll, ni llumetes. Més aviat em somio a mi mateixa com un ocell que planeja, però no al caprici dels vents, sinó seguint les meves pròpies indicacions. Sempre que em somio així veix el mateix paisatge: primer, des de molt amunt, és un desert, quan m’acosto esdevé una platja. La reconec pel color del blat madur de la seva arena, i per les seves dunes sinuoses. També pel brogit d’unes ones esverades, i unes aigües ennegrides, que fan que la platja que veig sigui qualsevol cosa menys idíl·lica. No m’aturo aqui. Com si volgués encara saber més coses de la meva platja, baixo més, fins que deixa de tenir límits, desapareix el mar i esdevé un cos nu de dona: el meu propi cos. Veig com es belluga, i em reconec el ventre, l’esquena, els cabells negres embolicats, les espatlles caigudes, el pit bla. No m’arribo a veure el rostre, tinc les mans lligades pel canell, amb una corda gruixuda, amb un nus molt gros, que sembla fàcil de desfer, però que sé del…

Ferides
Personal / 4 de juliol de 2014

Les ferides indiquen persones que lluiten. Les cicatrius només persones que van lluitar. Imatge: Imatge d’una lleona ferida, en un relleu de l’època d’Assurbanipal, a Messopotàmia. Que també podria ser la nostra època. Video: De Ferida (1992), de Louis Malle, em vaig quedar amb la imatge final. El polític conservador (Jeremy Irons) ha hagut de renunciar a la dona qu ha estimat de manera forasenyada (Juliette Binoche). Actuar al marge del seny comporta càstig, i, potser, redempció. Jeremy Irons s’ensorra. Va ser Roland Barthes , a L’estructure du récit amoureux, qui va dir: C’est donc amoureux celui qui dit: Je m’abîme, je succombe.