Juliol 22

El gran Gatsby, de Francis Scott Fitzgerald

Moltes persones de la meva generació associem El gran Gatsby amb la coberta de la col·lecció El Cangur i amb Robert Redford. D’aquestes persones, unes quantes, les que com jo vam ser joguines en mans dels prejudicis, no vam saber evitar que el vincle del títol amb la imatge del ros ex-sex-symbol i de tot l’star system que l’acompanyava, ens n’allunyés la lectura.

D’altra banda, El gran Gatsby és d’aquells títols dels que se n’ha parlat tant que no cal haver llegit (ni tan sols cal haver vist en cap versió cinematogràfica) per poder-ne parlar amb un aparent coneixement de causa. Ja ho sabíem, que era un títol recomanable, però a causa d’aquest prejudici aleshores tan costós de negligir, el vam anar deixant al final de les lectures que teníem per fer.

Finalment, però, he llegit El gran Gatsby. Ha estat un altre llibre qui m’hi ha portat: Sunset Park, de Paul Auster. En el llibre d’Auster, la referència a Scott Fitzgerald serveix per què el noi conegui la noia, i per mostrar també la intel·ligència i el bon criteri de la noia, tot i ser menor d’edat.

No vull fer una ressenya del llibre, perquè segur que n’hi ha a milers, però si que vull deixar anar una reflexió que m’ha provocat la seva lectura.

El pare d’en Gatsby, que apareix únicament al final del llibre, només té una funció a la trama, d’altra banda fonamental: dilucidar què ha mogut Jay Gatsby a deixar de ser Jimmy Gatz, i esdevenir un home ric i popular, i també misteriós, perquè sembla posseir un secret. De fet, aquesta mena de motor vital que fa que una persona vulgui -i no aconsegueixi- ser-ne una altra és, a El gran gatsby, doble: l’amor, si, però també i sobre tot, la fidelitat a un pla de vida escrupulosament definit a la infantesa. Aquesta fidelitat és un tret fonamental del caràcter del personatge Gatsby, fins al punt que el que es planteja és la impossibilitat de sobreviure en el món si s’és incapaç d’amotllar-s’hi, d’adoptar com a pròpies les formes perverses que el món adopta.

Gatsby mor per fidelitat a la seva idea que es pot ser un altre en el món diferent de qui ets, i també a la idea que el món pot acollir aquest altre diferent que vol ser.

Imatge: Leonardo di Caprio és el darrer Gatsby de cel·luloide (o del que sigui el material dels films d’ara). Aquí podeu veure el tràiler de la pel·licula,

Video: El magnífic i il·lustrador booktràiler que l’editorial Nórdica ha fet per publicitar la seva edició del llibre. Els dibuixos són de l’Ignasi Blanch, i la música és… transportadora!

 

 

Juliol 20

Fàbrica? O era màquina?

L’agost del 98 feia tanta calor que em semblava que l’ordinador suava. Potser només passava que li encomanava la suor. O que l’escalfava a base de pulsacions. Batecs i tecles. Per una persona sense passió com jo l’ordinador no servia per ordenar res. Amb el temps he sabut que més aviat ha estat un element de desordre a la meva vida. Potser a la vida del món en general. Però, és clar, aquesta apreciació. a més d’inoportuna i politicament incorrecta, és estèril. Aquest enginy i, sobre tot, la manera de fer anar el cervell que comporta, són avui elements estructurals de l’existència.

No entenc les coses que no es poden tocar. Sóc, potser, membre de la darrera generació que pot dir això. La generació que em segueix -jo no he tingut fills- sembla entendre molt més de coses intangibles. Han après a conèixer les figuretes de la tele que viatgen pels fils de la llum, com volia fer Manolito, l’amic odiat de la Mafalda. Com volia fer jo, sense sortir-me’n. Com Manolito.
De quina matèria estan fets els somnis? S’ha dit del cinema que és la fàbrica de fer somnis. O la màquina, no ho recordo. Podria mirar a Internet si la cita diu la fàbrica o la màquina. Molta gent ho faria. Jo ho hagués fet aleshores, quan em semblava que la precisió éra una exigència de la perfecció, i volia ser precís en totes les coses. La feina també m’hi obligava. Un arquitecte imprecís no pot ser salvat ni pel més experimentat dels paletes, llevat que el paleta faci d’arquitecte (que, d’altra banda i per sort, penso, és una cosa habitual). Poc abans de caure a la piscina, jo ja havia esdevingut un mal arquitecte, perquè m’havia tornat imprecís, i no tenia ganes de saber si el cinema era una màquina o una fàbrica de fer somnis, bàsicament, perquè havia deixat de tenir somnis.
L’agost de 1998, però, Internet s’obria com una poderosa màquina d’alimentar somnis reals, possibles. Cosa aquesta que el cinema no permet, si nó és com a argument narratiu de mena fantasiosa, com a La Rosa púrpura de El Cairo. Jo no podia ser Jeff Daniels, ni tenir un embolic amb la Mia Farrow, però a l’estudi de casa tenia la manera de buscar i trobar persones, humanes, com jo, no personatges, que busquéssin el mateix que jo. Això em semblava aleshores. No com ara, que penso, xop fins als ossos, que de fet no som altra cosa que personatges i que jo tenia un problema greu: no sabia què buscava, i, per tant, qualsevol cosa que trovés m’estava bé.
L’agost del 98 només feia tres mesos que haviem fet les gestions necessàries per tenir Internet, en aquella prehistòria de l’invent. Potser algú se’n recorda: Internet es penjava si trucaven al telèfon, no hi havia tarifes planes, i cada descoberta era viscuda amb una il·lusió innennarrable.
La Pilar era de vacances. Jo no hi era. Això ja hauria de ser un símptoma de que no tenia les coses ben posades. La Pilar no em bastava, i quan dic la Pilar dic tot el que aquest nom comportava, veig ara, per a mi: èxit professional, salut econòmica, estabilitat emocional, reconeixement social i satisfacció personal. Els ingredient d’una identitat equilibrada. Tot i això, ara vull advertir que quan deia satisfacció personal devia voer dir la satisfacció d’ella, perquè jo, aleshores ho ignorava, sóc un insatisfet de mena. I que ningú no trobi a faltar l’amor en aquesta llista. No entenc les coses que no es poden tocar, deia. Ni ara ni mai. Però sóc prou poca cosa com per no voler negar-les. I això, sobre tot, per un motiu: si els altres les entenen podria ser que fos un dèficit meu no fer-ho, molt més que una mostra de ganes de saber de les coses o d’entendre el món. Potser, com volia Dante, l’amor mou el món, de debò. Només que jo no me n’he adonat mai.
Desvagat, em deixava anar per aquells espais intangibles d’allò impalpable que era, tot just un projecte de la xarxa que és ara. I, tot i que sabia que les lletres que fluien a la pantalla eren l’ombra o el rastre de persones amb carn i ossos, feia com si fossin només lletres que em reptaven a una mena de passatemps d’enginy. Un joc, si.
Shakespeare feia les seves persones amb passions, amb desitjos, amb il·lusions… Massa coses inconcretes per al meu cervell manifestament mutilat.
Imatge: Cartell de La Rosa Púrpura del Cairo
Video: La baldufa de El vientre del arquitecto

Juliol 19

En Guitou i l’Arafat

L’any 1977 jo tenia dinou anys. Corria Galícia en autoestop i vaig conèixer en Guitou. Era el malnom d’en Guy. Ell no em deu recordar. Acostuma a passar: els grans (ell tenia 10 anys més que jo) no es recorden dels petits, si els petits no fan res extraordinari, que els rescati del pou de la memòria, i els faci presents, no pas com reconstruccions del passat, sinó, més aviat, com a fuites sense control del passat, com si les tuberies dels records tinguessin porus per on supuren els records innecessaris. Un record innecessari pot ser també qualificat com un record capriciós.

En Guy és geòleg. En aquells anys estava fent la part pràctica d’una tesi que a mi em va semblar fascinant: estudiar les restes de wolfram que poguessin trobar-se en unes vetes de granit a un poble perdut de Galícia, que es deia Fontao, que pertanyia administrativament a Bandeira, a la província de Pontevedra. S’ha de dir que, pel que sembla, els enginyers del franquisme van explotar aquelles mines per malvendre el wolfram que havien contingut als nazis, que sembla que el necessitaven per fabricar aigua pesada, que era un ingredient imprescindible per què les bombes volants arribessin a Londres. També s’ha de dir que això que he escrit no és una veritat contrastada, i que bé podria ser que jo hagués mirat la història amb les ulleres de mirar fantasies, i l’hagués fet llevar. La meva disculpa és que jo era molt jove, no respectava massa la veritat, si aquesta m’anava bé per inventar-me una raó que em fes passar per segur de mi mateix. En Guitou, deia, em va agafar en autoestop, en un 4L vellíssim -el nostre 4 llaunes-, amb el número 54 a la matrícula, que era el del departament de Meurthe-et-Moselle, un dels quatre de la Lorena, i que tenia Nancy com a capital. Recordo que en Guitou es referia al seu cotxe com la baignole, que no sé si s’aplicava només al seu cotxe o si és una manera dels francesos de definir els seus cotxes quan s’hi volen referir d’una manera més familiar que quan en diuen voitures. També recordo una enganxina que reproduïa el capçal del diari de la regió, sorgit de la premsa clandestina de la Resistència, que era L’Est republicain. Només que si ho dic és per fer notar que en Guitou, amb un cutter havia refet l’ordre de les lletres, fins construir una capçalera que explicava de manera transparent què pensava de l’evolució del vell diari de la Resistència. La història, la segona meitat del segle XX, el fracàs de nosequantes republiques, el coneixement de l’horror soviètic i la disolució de les proclames del maig del 68 havia aigualit de tal manera els ideals primigenis dels joves que havien sigut la generació d’en Guitou, que van rebatejar el diari: L’Est repugnant. Amb aquesta baignole em va agafar i vaig poder córrer amb ell un tros de la Galícia turística, però sobre tot, la Galícia del caldo galego, de la mena de bledes que són els grelos –les fulles dels naps- i, sobre tot la Galícia de l’extrema generositat.

Després d’aquell viatge, l’any següent, vaig anar a Nancy, i recordo la Place Stanislas, i la generositat absoluta d’aquells derelictes del maig del 68 que eren tan en Guitou com els seus amics. Eren trotskistes, es vantaven d’haver fet de la Lliga Comunista Revolucionaria (ells deien elseèrr) un partit que comptava, i de la manera que parlaven de l'(aleshores) etern candidat presidencial, que sempre queia a la primera volta, l’Alain Krivine, semblava que tots el coneguessin com si fos el seu  germà gran. Ells em van fer sortir els colors un dia, menjant un arròs amb xampinyons i gall dindi, quan em demanaven en un joc de sobretaula que identifiqués un cap d’estat d’un país mediterani, el nom del qual tenien amagat en un paper. Per vergonya meva, i després de repassar els noms de tots els països que jo tenia fitxats a les dues ribes del Mediterrani, no vaig saber veure que Iàssir Arafat era. per a ells, l’unic cap d’estat digne de ser posat en la sobretaula d’una colla de troskos encantadors que feinejaven i/o dropejaven a Nancy.

Amb aquesta cosa d’Internet, sé que en Guitou ha continuat fent de geòleg, que ha treballat a Mèxic, a Noruega, i darrerament a l’Àfrica ex-francesa. Sé que té una filla que estudia polítiques, i que ara ja no viu a l’Est, sinó a la mena de Finisterre que pels francesos deu ser Le Havre. Però jo el recordo, sobre tot, el dia que caminant per un poble de Galícia va veure una porta oberta amb una escaleta que baixava a un semi-sotàn, que tenia una finestreta amb barrots al nivell de l’acera. Jo tenia dinou anys, i una màquina de fer fotos en blanc i negre, que em revelava jo mateix. En Guitou, sense pensar-s’ho, va baixar les escales, va posar la cara darrera dels barrots de la reixa, va treure el braç amb el puny tancat enmig dels barrots i va cridar en un gallec perfecte: Liberdade!

A Nancy vaig conèixer la música de François Béranger i de Bernard Lavilliers, aleshores banda sonora de la película d’aquells militants lorenesos. La música de Béranger m’ha alimentat mentre recordava el meu amic Guitou, perdut en els plecs del temps i del món. I també he sabut que avui, 19 de juliol del 2014, a Nancy, set-centes persones han sortit al carrer per protestar per l’assassinat de més de tres cents palestins per les tropes nazis de l’estat d’Israel (no se m’acut cap altra manera de definir-les, vist que hi ha un jueu mort front a tres-cents-vuit palestins*). He recordat, i he imaginat també que la filla d’en Guitou, que si que viu a l’Est, hi era. I que li haurà explicat a son pare pel Facebook, i que en Guitou haurà recordat el dia que, menjant arròs amb xampinyons i gall d’indi, un catalanet de dinou anys no va saber veure que Iàssir Arafat era -seria- l’únic cap d’estat mediterrani que al cap dels anys mereixeria ser recordat amb respecte, malgrat tots els defectes i contradiccions que pogués amagar sota la seva kufiyya. I això potser només perquè va marxar deixant la victòria per quan la tinguessin merescuda.

* A 22 de juliol van 13 a 550. Dotze del tretze són soldats isarelians que han caigut en la terra de Gaza.

Imatge: Iàssir Arafat, l’any 1969, i en un blog de Sapiens que resumeix la qüestió palestina.

Video: François Béranger va transformar La Internacional per donar-hi cabuda el Gulag, i altres bestieses del segle. De qualsevol segle. L’autèntica internacional, diu, és la dels calers i la dels imbècils (le fric et les cons). I té un record pel pauvre Eugène Pottier, el vell communard que l’any 1871 va escriure la lletra de l’himne més manipulat i reivindicat en va de la història.

 

 

 

Juliol 7

El vol de la por

Moltes vegades somio que volo, i que sóc alhora l’avió i la pilot. De fet, no ben bé un avió: al meu somni no hi ha soroll, ni llumetes. Més aviat em somio a mi mateixa com un ocell que planeja, però no al caprici dels vents, sinó seguint les meves pròpies indicacions.

Sempre que em somio així veix el mateix paisatge: primer, des de molt amunt, és un desert, quan m’acosto esdevé una platja. La reconec pel color del blat madur de la seva arena, i per les seves dunes sinuoses. També pel brogit d’unes ones esverades, i unes aigües ennegrides, que fan que la platja que veig sigui qualsevol cosa menys idíl·lica.
No m’aturo aqui. Com si volgués encara saber més coses de la meva platja, baixo més, fins que deixa de tenir límits, desapareix el mar i esdevé un cos nu de dona: el meu propi cos. Veig com es belluga, i em reconec el ventre, l’esquena, els cabells negres embolicats, les espatlles caigudes, el pit bla. No m’arribo a veure el rostre, tinc les mans lligades pel canell, amb una corda gruixuda, amb un nus molt gros, que sembla fàcil de desfer, però que sé del cert que no ho és gens. La pell continua sent de color d’or, i les formes son encara ondulants, molt arrodonides i rotundes, com són les formes del meu cos quan no somio.
Encuriosida, baixo com si volgués aterrar a la pista que el ventre, generós, m’ofereix. És ara que m’adono que la pell, que semblava tersa i lluent, és, en realitat, solcada de centenars d’estries, que la tallen arreu, cicatrius disposades seguint els dictats d’un caprici que no pot estar dictat més que per elles mateixes. El meu cos sembla que hagi estat fuetejat amb alguna mena de raspall amb les puntes molt dures. Quan el jo-ocell és a punt de tocar el jo-platja, les cicatrius agafen vida i es tornen ferides obertes, com si una colònia de serps amagades dintre meu ressucités de cop i sortís desesperada a la recerca d’alguna mena d’aire o de llum. S’obren, salvatges, i són ara manantials d’on brolla una sang espessa, calenta, opaca, d’una negror vermellosa, com de vi negre del país del sauló.
Tinc la sensació que són justament la viscositat enganxosa i l’escalfor d’aquesta sang les que em desperten. Només passen dos segons: dos miserables segons que semblen un exèrcit de segons, i ja noto amarades les conseqüències del somni: la samarreta xopa, la suor salada que també se m’ha perlat als llavis, i la tremolor que m’agita no només el cos, sino també el cap, que tremola com la flama que fa equilibris a la pinta del ble d’una espelma.
I la por. Sento la por.
Imatge: La por, fotografiada per una dona.
Video: Viure amb por: això és ser un esclau.

Juliol 4

Ferides

Les ferides indiquen persones que lluiten. Les cicatrius només persones que van lluitar.

Imatge: Imatge d’una lleona ferida, en un relleu de l’època d’Assurbanipal, a Messopotàmia. Que també podria ser la nostra època.

Video: De Ferida (1992), de Louis Malle, em vaig quedar amb la imatge final. El polític conservador (Jeremy Irons) ha hagut de renunciar a la dona qu ha estimat de manera forasenyada (Juliette Binoche). Actuar al marge del seny comporta càstig, i, potser, redempció. Jeremy Irons s’ensorra. Va ser Roland Barthes , a L’estructure du récit amoureux, qui va dir: C’est donc amoureux celui qui dit: Je m’abîme, je succombe.