El vol de la por

Moltes vegades somio que volo, i que sóc alhora l’avió i la pilot. De fet, no ben bé un avió: al meu somni no hi ha soroll, ni llumetes. Més aviat em somio a mi mateixa com un ocell que planeja, però no al caprici dels vents, sinó seguint les meves pròpies indicacions.

Sempre que em somio així veix el mateix paisatge: primer, des de molt amunt, és un desert, quan m’acosto esdevé una platja. La reconec pel color del blat madur de la seva arena, i per les seves dunes sinuoses. També pel brogit d’unes ones esverades, i unes aigües ennegrides, que fan que la platja que veig sigui qualsevol cosa menys idíl·lica.
No m’aturo aqui. Com si volgués encara saber més coses de la meva platja, baixo més, fins que deixa de tenir límits, desapareix el mar i esdevé un cos nu de dona: el meu propi cos. Veig com es belluga, i em reconec el ventre, l’esquena, els cabells negres embolicats, les espatlles caigudes, el pit bla. No m’arribo a veure el rostre, tinc les mans lligades pel canell, amb una corda gruixuda, amb un nus molt gros, que sembla fàcil de desfer, però que sé del cert que no ho és gens. La pell continua sent de color d’or, i les formes son encara ondulants, molt arrodonides i rotundes, com són les formes del meu cos quan no somio.
Encuriosida, baixo com si volgués aterrar a la pista que el ventre, generós, m’ofereix. És ara que m’adono que la pell, que semblava tersa i lluent, és, en realitat, solcada de centenars d’estries, que la tallen arreu, cicatrius disposades seguint els dictats d’un caprici que no pot estar dictat més que per elles mateixes. El meu cos sembla que hagi estat fuetejat amb alguna mena de raspall amb les puntes molt dures. Quan el jo-ocell és a punt de tocar el jo-platja, les cicatrius agafen vida i es tornen ferides obertes, com si una colònia de serps amagades dintre meu ressucités de cop i sortís desesperada a la recerca d’alguna mena d’aire o de llum. S’obren, salvatges, i són ara manantials d’on brolla una sang espessa, calenta, opaca, d’una negror vermellosa, com de vi negre del país del sauló.
Tinc la sensació que són justament la viscositat enganxosa i l’escalfor d’aquesta sang les que em desperten. Només passen dos segons: dos miserables segons que semblen un exèrcit de segons, i ja noto amarades les conseqüències del somni: la samarreta xopa, la suor salada que també se m’ha perlat als llavis, i la tremolor que m’agita no només el cos, sino també el cap, que tremola com la flama que fa equilibris a la pinta del ble d’una espelma.
I la por. Sento la por.
Video: Viure amb por: això és ser un esclau.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *