El gran Gatsby, de Francis Scott Fitzgerald
Lectura / 22 de juliol de 2014

Moltes persones de la meva generació associem El gran Gatsby amb la coberta de la col·lecció El Cangur i amb Robert Redford. D’aquestes persones, unes quantes, les que com jo vam ser joguines en mans dels prejudicis, no vam saber evitar que el vincle del títol amb la imatge del ros ex-sex-symbol i de tot l’star system que l’acompanyava, ens n’allunyés la lectura. D’altra banda, El gran Gatsby és d’aquells títols dels que se n’ha parlat tant que no cal haver llegit (ni tan sols cal haver vist en cap versió cinematogràfica) per poder-ne parlar amb un aparent coneixement de causa. Ja ho sabíem, que era un títol recomanable, però a causa d’aquest prejudici aleshores tan costós de negligir, el vam anar deixant al final de les lectures que teníem per fer. Finalment, però, he llegit El gran Gatsby. Ha estat un altre llibre qui m’hi ha portat: Sunset Park, de Paul Auster. En el llibre d’Auster, la referència a Scott Fitzgerald serveix per què el noi conegui la noia, i per mostrar també la intel·ligència i el bon criteri de la noia, tot i ser menor d’edat. No vull fer una ressenya del llibre, perquè segur que n’hi ha…