El gran Gatsby, de Francis Scott Fitzgerald

22 de juliol de 2014

Moltes persones de la meva generació associem El gran Gatsby amb la coberta de la col·lecció El Cangur i amb Robert Redford. D’aquestes persones, unes quantes, les que com jo vam ser joguines en mans dels prejudicis, no vam saber evitar que el vincle del títol amb la imatge del ros ex-sex-symbol i de tot l’star system que l’acompanyava, ens n’allunyés la lectura.

D’altra banda, El gran Gatsby és d’aquells títols dels que se n’ha parlat tant que no cal haver llegit (ni tan sols cal haver vist en cap versió cinematogràfica) per poder-ne parlar amb un aparent coneixement de causa. Ja ho sabíem, que era un títol recomanable, però a causa d’aquest prejudici aleshores tan costós de negligir, el vam anar deixant al final de les lectures que teníem per fer.

Finalment, però, he llegit El gran Gatsby. Ha estat un altre llibre qui m’hi ha portat: Sunset Park, de Paul Auster. En el llibre d’Auster, la referència a Scott Fitzgerald serveix per què el noi conegui la noia, i per mostrar també la intel·ligència i el bon criteri de la noia, tot i ser menor d’edat.

No vull fer una ressenya del llibre, perquè segur que n’hi ha a milers, però si que vull deixar anar una reflexió que m’ha provocat la seva lectura.

El pare d’en Gatsby, que apareix únicament al final del llibre, només té una funció a la trama, d’altra banda fonamental: dilucidar què ha mogut Jay Gatsby a deixar de ser Jimmy Gatz, i esdevenir un home ric i popular, i també misteriós, perquè sembla posseir un secret. De fet, aquesta mena de motor vital que fa que una persona vulgui -i no aconsegueixi- ser-ne una altra és, a El gran gatsby, doble: l’amor, si, però també i sobre tot, la fidelitat a un pla de vida escrupulosament definit a la infantesa. Aquesta fidelitat és un tret fonamental del caràcter del personatge Gatsby, fins al punt que el que es planteja és la impossibilitat de sobreviure en el món si s’és incapaç d’amotllar-s’hi, d’adoptar com a pròpies les formes perverses que el món adopta.

Gatsby mor per fidelitat a la seva idea que es pot ser un altre en el món diferent de qui ets, i també a la idea que el món pot acollir aquest altre diferent que vol ser.

Imatge: Leonardo di Caprio és el darrer Gatsby de cel·luloide (o del que sigui el material dels films d’ara). Aquí podeu veure el tràiler de la pel·licula,

Video: El magnífic i il·lustrador booktràiler que l’editorial Nórdica ha fet per publicitar la seva edició del llibre. Els dibuixos són de l’Ignasi Blanch, i la música és… transportadora!

 

 

No Comments

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *