Totes les estacions de França, d’Oriol Ponsatí-Murlà
Lectura / 20 de novembre de 2014

La història –o les històries- té dos moments: el 3 de gener de 2012, la dona E. dona un petit cop de colze a l’escriptor O., que està badant, i li atansa el diari. Un fait divers que sembla gairebé una innocentada. Però ja han passat cinc dies dels innocents. El 28 de desembre van trobar, diu la notícia, una maleta amb 20 lingots d’or de 24 quirats en un tren de rodalies de Paris. Hi ha material per una novel·la, li diu E. Inicialment, O. és fa el desentès. No creu tenir la constància, la densitat o el que calgui per escriure una novel·la. Sempre ha fet relats curts, que, sobre el paper, exigeixen menys concentració i són més compatibles amb l’agitada vida moderna. En el fons, O. creu que en l’agitació de la vida moderna rau el motiu que s’escriguin tantes novel·les superficials, és a dir, prescindibles. O això penso jo que deu pensar O. Perquè, doncs, deu pensar, engruixir-ne la llista? O. no és conscient del paper que té la temptació en la vida moderna, més acusat que en qualsevol vida anterior, tot i que reconec que sempre l’hem tingut present. La vida moderna, però, sembla dissenyada…

Veo a Satán caer como el relámpago, de René Girard
Lectura / 17 de novembre de 2014

René Girard és un antropòleg nascut a Avinyó, però que ha desenvolupat tota la seva carrera als Estats Units. Entre altres temes, ha estudiat la relació entre la Bíblia i els mites. Amb una posició molt personal, es belluga còmodament en el llenguatge estructuralista, cita Durkheim i Mircea Eliade, i blasma les construccions culturals de la postmodernitat per vaporoses i inconsistents (els termes són meus). Estic llegint el llibre Veo a Satán caer como el relámpago. El llibre té tres parts, que són aquestes: El saber bíblico sobre la violència La solución al enigma de los mitos El triunfo de la cruz No costa gens trobar la tesi del llibre, perquè el mateix autor l’explicita diverses vegades al llarg del text. I això és així perquè al tramat del llibre, les idees no es presenten rectilíniament, ordenades en una llarga enumeració de causes i conseqüències, sinó que es distrueixen en espiral al voltant d’un eix que lliga cinc conceptes fonamentals: escàndol (crisi), violència, mimesi, sacrifici, epifania. Girard considera que aquests cinc elements estan en la base de molts mites, i també en la base mateixa de moltes de les històries narrades a la Bíblia, tot i que no constitueixin per…

La lògica de l’empestat
Actualitat / 16 de novembre de 2014

L’esquema que ens han ensenyat des de petits es belluga entre Hobbes i Rouseau. Defineix el mal en funció de la relació que s’estableix entre l’individu i la societat. Parteix de la base que l’home és un animal social, i que no pot renunciar a aquesta condició. Aristòtil en estat pur. Allò que defineix l’home és la seva necessitat de viure amb els altres homes i dones. Per Hobbes, l’home és un llop per l’home. Com si els llops fossin llops pels llops! La seva visió no parla de culpes, ni de causes. És, de fet, un axioma. Tampoc anticipa conseqüències. Ës una realitat indefugible. La perversió que l’home atribueix al llop és, de fet, ben seva. Per Rousseau l’home és bo, i la societat, que actua com un agent destructor, el corromp. El suís s’espolsa la culpa passant-la als altres, sense més miraments. Però… i si l’existència del mal neix de la pressió de fer viure l’individu en societat? I si l’home no fos un animal gregari? I si el fet de viure amb els altres no fos altra cosa que una aberració, com ho és que les vaques volin o els peixos caminin? La realitat és que el…

De partu et scripta
Personal / 14 de novembre de 2014

S’estimava allò que duia dins, perquè sabia que quan ho tragués el món ho podriria. Preferia que es podrís dins. En això s’assemblen escriure i parir. Imatge: Per mi, allò que defineix l’escrivent assegut és la perplexitat. Video: El dolor és obligatori. El patiment és opcional, diu Murakami.  

El convers
Personal / 13 de novembre de 2014

Ja no tinc el consol de cagar-me en Déu. M’he avesat en poc temps a aquesta situació, i goso dir que n’estic content. No ha sigut cap heroïcitat perquè ara, mirant enrere, em sembla lògic, com si tota la meva vida hagués estat un camí que portava de pet a la conversió. Quan s’ha dut una vida com la meva, i es llegeix unes frases com les que comencen aquest text, si no s’és creient és fa una ganyota de riure, i es diu: Clar, quan s’és vell és fàcil convertir-se. La vida deixa poc lloc per al pecat. Mai no he cregut en la doctrina de l’Església, i el que m’han conegut des de fa temps saben què deia:  No crec en Déu, però crec en moltes persones que creuen en Déu. També m’han sentit parlat de com és d’absurd el fet de néixer, la qual cosa vol dir de retruc el fet de viure. Només la mort és més absurda. Infinitament més absurda. Creure en el Més Enllà és, de fet, semblant a l’assedegat que s’arrossega pel desert i creu en un oasi. La meva, és, per tant, una conversió a mitges: continuo sense creure en cap doctrina,…

La puta “b”
Personal / 12 de novembre de 2014

La puta “b” és l’abisme que s’obre entre estimar-se i estimbar-se. Imatge: El Crist de l’abisme, braços oberts al fons del mar. Video: Jim, de Billie Holiday