El convers
Personal / 13 de novembre de 2014

Ja no tinc el consol de cagar-me en Déu. M’he avesat en poc temps a aquesta situació, i goso dir que n’estic content. No ha sigut cap heroïcitat perquè ara, mirant enrere, em sembla lògic, com si tota la meva vida hagués estat un camí que portava de pet a la conversió. Quan s’ha dut una vida com la meva, i es llegeix unes frases com les que comencen aquest text, si no s’és creient és fa una ganyota de riure, i es diu: Clar, quan s’és vell és fàcil convertir-se. La vida deixa poc lloc per al pecat. Mai no he cregut en la doctrina de l’Església, i el que m’han conegut des de fa temps saben què deia:  No crec en Déu, però crec en moltes persones que creuen en Déu. També m’han sentit parlat de com és d’absurd el fet de néixer, la qual cosa vol dir de retruc el fet de viure. Només la mort és més absurda. Infinitament més absurda. Creure en el Més Enllà és, de fet, semblant a l’assedegat que s’arrossega pel desert i creu en un oasi. La meva, és, per tant, una conversió a mitges: continuo sense creure en cap doctrina,…