La lògica de l’empestat
Actualitat / 16 de novembre de 2014

L’esquema que ens han ensenyat des de petits es belluga entre Hobbes i Rouseau. Defineix el mal en funció de la relació que s’estableix entre l’individu i la societat. Parteix de la base que l’home és un animal social, i que no pot renunciar a aquesta condició. Aristòtil en estat pur. Allò que defineix l’home és la seva necessitat de viure amb els altres homes i dones. Per Hobbes, l’home és un llop per l’home. Com si els llops fossin llops pels llops! La seva visió no parla de culpes, ni de causes. És, de fet, un axioma. Tampoc anticipa conseqüències. Ës una realitat indefugible. La perversió que l’home atribueix al llop és, de fet, ben seva. Per Rousseau l’home és bo, i la societat, que actua com un agent destructor, el corromp. El suís s’espolsa la culpa passant-la als altres, sense més miraments. Però… i si l’existència del mal neix de la pressió de fer viure l’individu en societat? I si l’home no fos un animal gregari? I si el fet de viure amb els altres no fos altra cosa que una aberració, com ho és que les vaques volin o els peixos caminin? La realitat és que el…