La lògica de l’empestat

16 de novembre de 2014

L’esquema que ens han ensenyat des de petits es belluga entre Hobbes i Rouseau. Defineix el mal en funció de la relació que s’estableix entre l’individu i la societat. Parteix de la base que l’home és un animal social, i que no pot renunciar a aquesta condició. Aristòtil en estat pur. Allò que defineix l’home és la seva necessitat de viure amb els altres homes i dones.

Per Hobbes, l’home és un llop per l’home. Com si els llops fossin llops pels llops! La seva visió no parla de culpes, ni de causes. És, de fet, un axioma. Tampoc anticipa conseqüències. Ës una realitat indefugible. La perversió que l’home atribueix al llop és, de fet, ben seva.

Per Rousseau l’home és bo, i la societat, que actua com un agent destructor, el corromp. El suís s’espolsa la culpa passant-la als altres, sense més miraments.

Però… i si l’existència del mal neix de la pressió de fer viure l’individu en societat? I si l’home no fos un animal gregari? I si el fet de viure amb els altres no fos altra cosa que una aberració, com ho és que les vaques volin o els peixos caminin?

La realitat és que el Mal només es manifesta en relació amb els altres. La mentida, la corrupció, el vici venen definits per la seva capacitat de disgregar la pretesa natura social de l’individu. En solitud, el Mal no existeix. Existeixen, si, els mals derivats de la naturalesa: la malaltia, l’envelliment, la degradació, la mort. Però ni les corrosives nocions de moral, de política, de convivència existeixen. Segurament, la solitud té costos, però l’estalvi en tones mètriques de maldat és immens i ho compensa.

Abans d’arribar aquí, he fet caps i mànigues per viure amb els altres. He estimat, com manaven els manaments (visca la redundància!), i com a conseqüència d’alguna mena de cobdícia, he fet mal. Aqui neix la gran contradicció: amor i mal són dues cares de la mateixa moneda.

La societat aïlla els delinqüents. Els tanca pel que tenen de disgregadors, de corruptors. Ja fa temps que ha renunciat a reinserir-los, a reeducar-los a reformar-los i a re-res. Senzillament els aparta, com es feia en el passat amb els leprosos i els empestats, no fos que escampessin entre els nobles gregaris la llavor de la disgregació.

Però… i si adoptem la lògica de l’empestat? El flaix de les dones de Ben-Hur (la pel·lícula) és automàtic. Les dues dones a la leproseria de Jerusalem, entestades a no encomanar el seu pecat al noble Ben Judà, que té, de fet, una malaltia molt més greu: la set de venjança. De fet, la superació de la lepra de les dones gasta dos minuts de la cinta, mentre que la redempció de l’home exigeix el sacrifici del seu amic (el de Jesús a banda!), i justifica les més de tres hores de pel·lícula!

Job és un altre empestat. Es posa a les afores de la ciutat, per prevenir els seus conciutadans del Mal que l’ha ocupat per dins. Es treu el pus de les ferides amb un tros de teula, i, posat a queixar-se, només ho fa amb el Déu que permet aquesta situació. Job ve a acusar Déu de l’existència del Mal, i Déu ja s’ha justificat dos o tres llibres abans, fent escriure el capitol del Pecat original a tall d’original excusa.

La lògica de l’empestat ens porta a la solitud, i és, probablement l’acte d’amor més gran que existeix. Segons aquesta manera de veure, apartar-se dels altres és fer-los un favor, estalviar-los el patiment que la nostra presència els comporta. I lliga perfectament el cercle amb la màxima sartriana segons la qual l’enfer, c’est les autres. El cercle es tanca d’aquesta manera.

La solució eremítica té moltes vegades a veure més amb això que no pas amb el contacte directe amb la divinitat. M’aparto dels altres perquè els estimo tant que els vull estalviar els danys derivats de la relació que tenen amb mi. No tinc res bo a donar-los. Ras i curt: el Mal existeix, i sóc jo.

 

(Quan llegeixo René GirardVeo a Satán caer como un relámpago.)

 

Imatge: Aquest home que camina amb la seva ombra és Jean Paul Sartre, a Lituània, l’any 1965. L’altra ombra, inquietant, com totes, és la de Simone de Beauvoir, que també sortia a la foto sencera. El fotògraf és el lituà Antanas Sutkus.

Video: Com els altres poden convertir l’existencialisme en un biopic de fast-food!

 

No Comments

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *