Veo a Satán caer como el relámpago, de René Girard

17 de novembre de 2014

René Girard és un antropòleg nascut a Avinyó, però que ha desenvolupat tota la seva carrera als Estats Units. Entre altres temes, ha estudiat la relació entre la Bíblia i els mites. Amb una posició molt personal, es belluga còmodament en el llenguatge estructuralista, cita Durkheim i Mircea Eliade, i blasma les construccions culturals de la postmodernitat per vaporoses i inconsistents (els termes són meus).

Estic llegint el llibre Veo a Satán caer como el relámpago. El llibre té tres parts, que són aquestes:
  • El saber bíblico sobre la violència
  • La solución al enigma de los mitos
  • El triunfo de la cruz

No costa gens trobar la tesi del llibre, perquè el mateix autor l’explicita diverses vegades al llarg del text. I això és així perquè al tramat del llibre, les idees no es presenten rectilíniament, ordenades en una llarga enumeració de causes i conseqüències, sinó que es distrueixen en espiral al voltant d’un eix que lliga cinc conceptes fonamentals: escàndol (crisi), violència, mimesi, sacrifici, epifania. Girard considera que aquests cinc elements estan en la base de molts mites, i també en la base mateixa de moltes de les històries narrades a la Bíblia, tot i que no constitueixin per elles mateixes cap mena de mite.

El cicle mimètic que ens descriu Girard es desenvoluparia així: en una situació de crisi col•lectiva que anomena, aplicant criteris filològics i històrics, escàndol es produeix una guspira de violència, que, per un fenomen de mimesi o imitació passa a ser col•lectiva. Aquesta violència, lluny de solucionar la crisi s’hi instal•la, i acaba amb el sacrifici d’un innocent. El reconeixement col•lectiu de la inutilitat del sacrifici, i l’entronització epifànica de l’innocent tanquen el cicle.
René Girard creu, doncs, que aquesta estructura es repeteix en el fons, entre les línies, de molts mites. I, també en la història de la Passió, i en la de moltes altres històries bíbliques, com ara la de Job o la de Josep i els seus germans. Aquest fet el porta a plantejar-se les tres grans tendències històrics en l’estudi antropològic de la relació entre mite i religió.
La primera, cronològicament, està representada pels estudiosos que reconeixen la relació entre els mites i la religió, però la menystenen, perquè porta a devaluar el fet religiós, com si només fos una representació d’alguna mena de saber mític.
La segona estaria constituïda pels divulgadors postmoderns, encaterinats amb la idea del relativisme i de la negació de tot allò que no es pot assumir amb la aplicació immediata de la raó. Com si el fet especulatiu no fos, en ell mateix, un mètode de construcció de ciència, entesa, com volia Russell, en el conjunt de coses que l’home sap.
René Girard es considera part d’una tercera, que veu i aprecia la relació existent entre els mites i el pensament religiós, i que no la menysté, perquè considera que ambdós manifestacions del saber humà es reforcen mútuament.
Crec que el plantejament té tota la lògica del món. L’agnosticisme del present ha vingut a substituir l’ateisme del passat, disfressat d’una mena d’humilitat purament teatral. L’ateisme té una arrel satànica. Negant Déu el reconeix. La pretesa incapacitat humana de demostrar l’existència de Déu no és de cap manera un acte d’humilitat. És, senzillament, una manera de barrejar garses i perdius. No hi ha cap necessitat de demostrar allò que no forma part del terreny d’allò demostrable, senzillament perquè hi ha coses no demostrables (i, per tant, no demostrades) que estan en la base del coneixement humà. Els filòsofs de la ciència de la falsabilitat n’han parlat a bastament, desenvolupant el concepte de paradigma per parlar del terra teòric convingut com a fonament d’una construcció científica, d’una manera d’interpretar el món. Simultàniament, aquests filòsofs no s’han estat de destacar les moltes vegades que, al llarg de la història, aquests paradigmes han estat substituïts sense pietat.
Després de Girard, em refermo: no hi ha cap obligació d’entendre amb el cervell coses que el cervell no és capaç d’entendre.
Imatge de l’encapçalament: Coberta del llibre de René Girard, Veo a Satán caer como el relámpago
Video de sota: Una divertida cançó de Javo Corazón de Hojalata, segons la qual Satán ye un asturiano (així, en bable)

No Comments

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *