Gran Cabaret, de David Grossman: els subratllats

David Grossman, Gran Cabaret, Edicions 62, col. El Balancí, 2015, 190 pàgs.

  • Una dona que,  segons ella mateixa pretenia, només volia el meu bé, i tanmateix em va parir! No, perquè penseu quants judicis, empresonaments, investigacions i sèries policíaques es fan per assassinat, i jo encara no he sentit a dir que n’hi hagi hagut per cap part! Ni premeditat, ni negligent ni involuntari, ni tan sols per instigació al part! I recordeu que es tracta d’un delicte la víctima del qual és un menor! (Pàg. 13)
  • (començar la conversa)… com dues persones, perquè, si més no, pogués explicar-li com m’havia oblidat d’ell, com la resistència a recordar una cosa forta i dolorosa que pertany al passat ofusca i esborra lentament grans porcions del passat. (Pàg. 31)
  • Sabeu quan costa avui mantenir una ànima? és un article de luxe! (Pàg. 35)
  • “Aquest home”, penso jo, “que no és ni guapo, ni excitant, ni atractiu, com sap on tocar exactament per transformar una persona en massa, en xusma? (Pàg. 38)
  • Es tracta d’una persona abans del desballestament. (Pàg. 39)
  • Penseu què representa el fervor i la perseverança en el fet de ser Dóvale! O simplement de ser! (un mateix) (Pàg. 39)
  • Us adoneu de com n’és, d’aclaparadora, la idea del ser? Com n’és de subversiva? (Pàg. 39)
  • -Han passat molt anys -va dir de seguida-, ni jo sóc jo, ni tu ets tu. (Pàg. 64)
  • Per què no goso més? Perquè no puc més? Per què no em prenc per un moment unes vacances de mi mateix, de la cara de cianur que se m’ha posat els darrers anys, amb els ulls sempre vermells per culpa de les llàgrimes contingudes? Per què no m’enfilo en una cadira i exploto cridant “aplaudiments a la mort”?, la mort que va aconseguir usurpar-me en sis setmanes, maleïda sigui, l’única persona que he estimat mai de veritat, amb ànsies de viure, amb la joia de viure, des del moment que vaig veure el seu rostre, el teu rostre, la teva cara rodona i resplendent, amb el preciós front intel·ligent i pur, amb els cabells forts i densos que jo, amb la meva ximpleria, creia que testimoniava la teva força d’aferrar-te a la vida, i el teu cos ample, gran, generós i dansaire… No gosis esborrar ni un sol d’aquells adjectius, eres com un medicament per a mi, un medicament per a la meva solteria seca que m’empresonava, per al “temperament judicial” que gairebé m’ha canviat el caràcter, per a tots els anticossos acumulats a la sang durant els anys que no hi eres, fins que vas arribar, a dolls… (Pàgs. 70-71)
  • Us parlo d’un nen que encara no té catorze anys, d’en Dòvik, d’en Dóvale, el tresor de la seva mare. Mireu-me ara, exactament com ell, llevat de la calba, els pèls de la barba i l’odi al gènere humà. (Pàg. 74)
  • No hi ha cap dubte que fa estona que s’haurien aixecat i marxat, fins i tot que l’haurien fet fora de l’escenari amb xiulets i crits, si no fos per la temptació irresistible de fer una ullada a l’infern d’un altre. (Pàg. 82)
  • A la base, els instructors, diguem-ne els comandants, cadascú yenia el seu propi defecte. Cada un era com una còpia dolenta d’un ésser humà. No els havien acceptat a l’exèrcit de veritat, i s’havien convertit en comandants dels nens de la Gadnà. Un era guenyo, i no hi veia a un metre, un altre tenia els peus plans, una estava herniada i un altre era de Holon. Creieu-me, amb deu instructors d’aquells s’hauria pogut muntar una persona normal. (Pàg. 88)
  • Em feien cas, em llançaven com una pilota de l’un a l’altre, era petit i lleuger, per l’edat també era el més petit, una vegada em van fer avançar de clase, és igual, no és que fos molt intel·ligent, simplement, n’estaven tips de mi, i em van donar una puntada de peu cap amunt. (Pàg. 90)
  • En Dòvale somriu, i el públic amb ell. Què els està venent? Què s’està venent? (Pàg. 92)
  • Ell tenia raó: l’havia esborrat. (Pàg. 93)
  • Deixo els companys i segueixo la soldada, i entenc que ja està, que estic liquidat, des d’aquell primer moment vaig tenir la sensació que no tornaria mai més, que per a mi tot allò s’havia acabat, la meva infantesa, vull dir. (Pàg. 97)
  • És interessant -somriu- que tots dos tinguéssim una depressió postpart després del meu naixement, tot i que la meva ha sigut de cinquanta set anys. (Pàg. 101)
  • Us adoneu de quin estrès és per a un nen de tres anys que el pare t’obligui a anar a la guarderia cada dia per un camí diferent per despistar els assassins? (Pàg. 109)
  • Entenc tan poc de mi mateix, i darrerament cada vegada menys. Quan no tens ningú amb qui parlar, quan la Tamara no hi és per indagar i furgar, també es bloquegen els canals interiors. (Pàg. 120)
  • Trrrr! No puc pensar res, no sento res, qualsevol pensament es trenca en mil bocins, sóc un puré de pensaments, trrr! (Pàg. 124)
  • Vet aqui una qüestió del zen dovalista: un home, quan està sol al bosc i no té al voltant cap persona no cap ésser viu, segeueix essent culpable? (Pàg. 152) (el zen de Dovale, el comediant)
  • Un nen de cinquanta-set anys apareix de dins un vell de catorze. (Pàg. 176)
  • Amb ella mai no feia càlculs. L’estimava de veritat. (Pàg. 186)
  • Almenys de mi en quedaran unes paraules… Com serradures després de serrar l’arbre… (Pàg. 189)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *