Maig 4

Cop de CUP al cap

La CUP s’ha guanyat el meu respecte. No sé què vol dir ser independentista. Sóc, és clar, sobiranista. Això ho he estat sempre. En ús del meu sobiranisme, sempre he pensat que l’opció federal era la més indicada per resoldre l’encaix de Catalunya amb Espanya, perquè em semblava que la història, si bé pot equivocar-se, no és prou adulta com per ignorar els seus errors. Els errors s’integren, i constitueixen la base de nous errors, però també de nous encerts. I és per això que assumeixo la història passada, com una maledicció.

La independència no és per a mi, doncs, un sentiment. Senzillament, ara se m’apareix com una necessitat. El meu sentiment, aquella sensació íntima de pertinença, es resumeix, com sempre en una paraula: Catalunya. Catalunya, com totes les coses, només pot existir sobre la base del reconeixement. Les coses no reconegudes no existeixen. Una part significativa de catalans i catalanes d’avui reconeixen Catalunya com a subjecte polític, i és d’això del que es tracta. D’això va el procés.

M’he significat políticament, amb sigles concretes. Recordo els anys de la meva formació política, els anys de la descoberta, a la primera meitat dels setanta. Va ser un viatge personal, sense tutel·la. Només recordo la mirada vigilant, i en certa manera protectora i escèptica, de l’avi. Cavalcant els articles del Brusi vaig anar avençant des de les opcions reformistes fins les posicions eurocomunistes. Aquí em vaig trobar còmode ideològicament: una revolució social i econòmica en un marc democràtic. I m’hi vaig quedar. De fet, teòricament parlant, encara hi sóc.

Aquesta troballa ideològica va tenir conseqüències. Després que l’oceà del canvi de Felipe González, el 28 d’octubre del 1982 destruís el somni eurocomunista, vaig pensar que era el moment de definir-me, ni que fos en clau de derrotat. Perquè això és allò que he decidit ser: un derrotat. Nedar contra corrent ha esdevingut un senyal d’identitat per a mi. Em vaig fer del PSUC, i al cap de poc temps, Iniciativa per Catalunya primer, i Iniciativa per catalunya Verds més endavant, van esdevenir el meu referent de pensament polític. De fet, en el marc teòric, encara ho són. Allà tinc el que considero la meva gent, i les meves idees. El marc pràctic, però, em fa moure.

En el marc pràctic, Catalunya s’ha mogut, mentre jo he restat quiet. Han aparegut noves generacions, que han fet palès que jo envellia. La història, com és de rebut, m’ha passat pel damunt. El meu moviment, el meu canvi, no és, doncs, un canvi interessat. És, senzillament, un reconeixement. El reconeixement d’una cosa que personalment és dramàtica i torbadora: ja no sóc útil, sóc una rèmora. A la pràctica, però, és el reconeixement d’allò que he sigut en gent nova, que és la que s’ha d’encarregar d’anar més lluny que jo. No pas en l’assoliment de coses pràctiques, sinó, només, en la maduració. Els homes i les dones, no acabem mai de madurar, col·lectivament parlant. La història no s’acaba mai.

La CUP s’ha guanyat el meu respecte, perquè em continua i em fa anar més enllà. És a dir, perquè m’acaba.

En Jaume ha mort. Visca la CUP!

Maig 3

Gran Cabaret, de David Grossman

Són dues persones de cinquanta set anys. En un moment del text, una d’elles diu que l’altra és una persona abans de desballestament (pàg. 39). Qui ho diu és un jutge, del Tribunal Suprem, i, per tant, cal reconèixer-li un cert coneixement sobre les motivacions de les conductes humanes. L’altre, el que està a punt de desballestar, és un antic amic d’infantesa, a qui havia perdut de vista, en unes circumstàncies desagradables, però que el jutge no recorda. Ho diu ell mateix, en un exercici autocrític, quan, des de la tribuna d’una confessió, l’altre, en Dovale, fa un estriptís psicològic davant d’un públic entre els quals hi ha diversos coneguts. Diu, concretament, ell tenia raó: l’havia esborrat (pàg. 93).

Res no és gratuït. El jutge no ha anat a veure el seu amic comediant per casualitat. Hi ha anat perquè el pallasso l’ha emplaçat per telèfon, i li ha demanat que faci el que millor sap fer: jutjar. Jutjar-lo. En Dovale, l’actor, passa comptes, i tampoc no ho fa per casualitat: darrera de la seva estripada nuesa plana la pregunta angoixant, orígen de totes les filosofies: quin és el sentit de tot plegat? Quin secret s’amaga entre els plecs de la vida, que li doni algun sentit, alguna raó de ser?. Per Calderón, el delicte més gran de la persona és haver nascut, per Cioran, néixer és un inconvenient. Fent-se ressò d’aquesta observació que travessa tota la història de la cultura occidental, David Grossman, o el Dovale que s’ha inventat, retreu la seva mare del fet d’haver-lo parit. La fa culpable. I quan el jutge s’enfronta al discurs autodestructiu d’en Dovale s’adona de les seves pròpies debilitats, aquelles que amb tanta professionalitat s’havia amagat d’ell mateix. Perquè d’això es tracta: de veure les pròpies anomalies a través de l’exposició de les dels altres. El secret que fa tan singular aquesta activitat humana tan difícil de definir que hem donat, per comoditat, per batejar amb una paraula curta: art. Diu (pàg. 82):

No hi ha cap dubte que fa estona que s’haurien aixecat I marxat, fins I tot que l’haurien fet fora de l’escenari amb xiulets I crits, si no fos per la temptació irresistible de fer una ullada a l’infern d’un altre.

Això manté el jutge enganxat a la cadira: la necessitat de reconèixer-se en el discurs estripat d’en Dovale, la necessitat, ell també, de passar comptes. Gran Cabaret, el llibre, és el judici d’aquest home respectat I respectable, que acaba de passar el tràngol personal de perdre la seva dona i d’haver entès que les esperances redemptores que havia dipositat en l’exercici de la seva feina, no tenien raó de ser. El doble fracàs familiar I professional, personals ambdós, del jutge el posen en una situació òptima per assumir la culpabilitat que el discurs del còmic li suposa.

És això: són dos nens de cinquanta-set anys que apareixen de dins d’uns vells de catorze (pàg. 176). El trauma és el de menys; el fet que un nen sigui arrencat d’unes colònies on no vol estar per anar a l’enterrament d’un dels seus pares, sense saber quin dels dos, el viatge cap aquesta terrible veritat, que li serveix per enfrontar-se a la poca consistència moral del seu pare (que no havia passat l’holocaust I se’n justifica a través d’una vida militant I fanàtica lligada a la tradició jueva, I per justificar la submisa I amorosa existència de la seva mare, son gairebé dirìem el de menys. A tot estirar el vehicle per construir la història. Aquest viatge, deiem, no deixa de ser un transsumpte de la pròpia vida, com en tantes obres literàries, des de l’Odissea, l’Eneida o la Divina Comèdia, on ha servit per representar les penes I treballs d’aquesta cosa sense sentit que anomenem vida. Aquesta cosa tan acostadeta a l’altre sense sentit que anomenem caos.

Nota. Publicada a vaive.cat, 6 de maig de 2015