Cop de CUP al cap
Política / 4 de maig de 2015

La CUP s’ha guanyat el meu respecte. No sé què vol dir ser independentista. Sóc, és clar, sobiranista. Això ho he estat sempre. En ús del meu sobiranisme, sempre he pensat que l’opció federal era la més indicada per resoldre l’encaix de Catalunya amb Espanya, perquè em semblava que la història, si bé pot equivocar-se, no és prou adulta com per ignorar els seus errors. Els errors s’integren, i constitueixen la base de nous errors, però també de nous encerts. I és per això que assumeixo la història passada, com una maledicció. La independència no és per a mi, doncs, un sentiment. Senzillament, ara se m’apareix com una necessitat. El meu sentiment, aquella sensació íntima de pertinença, es resumeix, com sempre en una paraula: Catalunya. Catalunya, com totes les coses, només pot existir sobre la base del reconeixement. Les coses no reconegudes no existeixen. Una part significativa de catalans i catalanes d’avui reconeixen Catalunya com a subjecte polític, i és d’això del que es tracta. D’això va el procés. M’he significat políticament, amb sigles concretes. Recordo els anys de la meva formació política, els anys de la descoberta, a la primera meitat dels setanta. Va ser un viatge personal, sense…

Gran Cabaret, de David Grossman
Lectura / 3 de maig de 2015

Són dues persones de cinquanta set anys. En un moment del text, una d’elles diu que l’altra és una persona abans de desballestament (pàg. 39). Qui ho diu és un jutge, del Tribunal Suprem, i, per tant, cal reconèixer-li un cert coneixement sobre les motivacions de les conductes humanes. L’altre, el que està a punt de desballestar, és un antic amic d’infantesa, a qui havia perdut de vista, en unes circumstàncies desagradables, però que el jutge no recorda. Ho diu ell mateix, en un exercici autocrític, quan, des de la tribuna d’una confessió, l’altre, en Dovale, fa un estriptís psicològic davant d’un públic entre els quals hi ha diversos coneguts. Diu, concretament, ell tenia raó: l’havia esborrat (pàg. 93). Res no és gratuït. El jutge no ha anat a veure el seu amic comediant per casualitat. Hi ha anat perquè el pallasso l’ha emplaçat per telèfon, i li ha demanat que faci el que millor sap fer: jutjar. Jutjar-lo. En Dovale, l’actor, passa comptes, i tampoc no ho fa per casualitat: darrera de la seva estripada nuesa plana la pregunta angoixant, orígen de totes les filosofies: quin és el sentit de tot plegat? Quin secret s’amaga entre els plecs de…