Gran Cabaret, de David Grossman
Lectura / 3 de maig de 2015

Són dues persones de cinquanta set anys. En un moment del text, una d’elles diu que l’altra és una persona abans de desballestament (pàg. 39). Qui ho diu és un jutge, del Tribunal Suprem, i, per tant, cal reconèixer-li un cert coneixement sobre les motivacions de les conductes humanes. L’altre, el que està a punt de desballestar, és un antic amic d’infantesa, a qui havia perdut de vista, en unes circumstàncies desagradables, però que el jutge no recorda. Ho diu ell mateix, en un exercici autocrític, quan, des de la tribuna d’una confessió, l’altre, en Dovale, fa un estriptís psicològic davant d’un públic entre els quals hi ha diversos coneguts. Diu, concretament, ell tenia raó: l’havia esborrat (pàg. 93). Res no és gratuït. El jutge no ha anat a veure el seu amic comediant per casualitat. Hi ha anat perquè el pallasso l’ha emplaçat per telèfon, i li ha demanat que faci el que millor sap fer: jutjar. Jutjar-lo. En Dovale, l’actor, passa comptes, i tampoc no ho fa per casualitat: darrera de la seva estripada nuesa plana la pregunta angoixant, orígen de totes les filosofies: quin és el sentit de tot plegat? Quin secret s’amaga entre els plecs de…