Gran Cabaret, de David Grossman

3 de maig de 2015

Són dues persones de cinquanta set anys. En un moment del text, una d’elles diu que l’altra és una persona abans de desballestament (pàg. 39). Qui ho diu és un jutge, del Tribunal Suprem, i, per tant, cal reconèixer-li un cert coneixement sobre les motivacions de les conductes humanes. L’altre, el que està a punt de desballestar, és un antic amic d’infantesa, a qui havia perdut de vista, en unes circumstàncies desagradables, però que el jutge no recorda. Ho diu ell mateix, en un exercici autocrític, quan, des de la tribuna d’una confessió, l’altre, en Dovale, fa un estriptís psicològic davant d’un públic entre els quals hi ha diversos coneguts. Diu, concretament, ell tenia raó: l’havia esborrat (pàg. 93).

Res no és gratuït. El jutge no ha anat a veure el seu amic comediant per casualitat. Hi ha anat perquè el pallasso l’ha emplaçat per telèfon, i li ha demanat que faci el que millor sap fer: jutjar. Jutjar-lo. En Dovale, l’actor, passa comptes, i tampoc no ho fa per casualitat: darrera de la seva estripada nuesa plana la pregunta angoixant, orígen de totes les filosofies: quin és el sentit de tot plegat? Quin secret s’amaga entre els plecs de la vida, que li doni algun sentit, alguna raó de ser?. Per Calderón, el delicte més gran de la persona és haver nascut, per Cioran, néixer és un inconvenient. Fent-se ressò d’aquesta observació que travessa tota la història de la cultura occidental, David Grossman, o el Dovale que s’ha inventat, retreu la seva mare del fet d’haver-lo parit. La fa culpable. I quan el jutge s’enfronta al discurs autodestructiu d’en Dovale s’adona de les seves pròpies debilitats, aquelles que amb tanta professionalitat s’havia amagat d’ell mateix. Perquè d’això es tracta: de veure les pròpies anomalies a través de l’exposició de les dels altres. El secret que fa tan singular aquesta activitat humana tan difícil de definir que hem donat, per comoditat, per batejar amb una paraula curta: art. Diu (pàg. 82):

No hi ha cap dubte que fa estona que s’haurien aixecat I marxat, fins I tot que l’haurien fet fora de l’escenari amb xiulets I crits, si no fos per la temptació irresistible de fer una ullada a l’infern d’un altre.

Això manté el jutge enganxat a la cadira: la necessitat de reconèixer-se en el discurs estripat d’en Dovale, la necessitat, ell també, de passar comptes. Gran Cabaret, el llibre, és el judici d’aquest home respectat I respectable, que acaba de passar el tràngol personal de perdre la seva dona i d’haver entès que les esperances redemptores que havia dipositat en l’exercici de la seva feina, no tenien raó de ser. El doble fracàs familiar I professional, personals ambdós, del jutge el posen en una situació òptima per assumir la culpabilitat que el discurs del còmic li suposa.

És això: són dos nens de cinquanta-set anys que apareixen de dins d’uns vells de catorze (pàg. 176). El trauma és el de menys; el fet que un nen sigui arrencat d’unes colònies on no vol estar per anar a l’enterrament d’un dels seus pares, sense saber quin dels dos, el viatge cap aquesta terrible veritat, que li serveix per enfrontar-se a la poca consistència moral del seu pare (que no havia passat l’holocaust I se’n justifica a través d’una vida militant I fanàtica lligada a la tradició jueva, I per justificar la submisa I amorosa existència de la seva mare, son gairebé dirìem el de menys. A tot estirar el vehicle per construir la història. Aquest viatge, deiem, no deixa de ser un transsumpte de la pròpia vida, com en tantes obres literàries, des de l’Odissea, l’Eneida o la Divina Comèdia, on ha servit per representar les penes I treballs d’aquesta cosa sense sentit que anomenem vida. Aquesta cosa tan acostadeta a l’altre sense sentit que anomenem caos.

Nota. Publicada a vaive.cat, 6 de maig de 2015

No Comments

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *