Cop de CUP al cap

4 de maig de 2015

La CUP s’ha guanyat el meu respecte. No sé què vol dir ser independentista. Sóc, és clar, sobiranista. Això ho he estat sempre. En ús del meu sobiranisme, sempre he pensat que l’opció federal era la més indicada per resoldre l’encaix de Catalunya amb Espanya, perquè em semblava que la història, si bé pot equivocar-se, no és prou adulta com per ignorar els seus errors. Els errors s’integren, i constitueixen la base de nous errors, però també de nous encerts. I és per això que assumeixo la història passada, com una maledicció.

La independència no és per a mi, doncs, un sentiment. Senzillament, ara se m’apareix com una necessitat. El meu sentiment, aquella sensació íntima de pertinença, es resumeix, com sempre en una paraula: Catalunya. Catalunya, com totes les coses, només pot existir sobre la base del reconeixement. Les coses no reconegudes no existeixen. Una part significativa de catalans i catalanes d’avui reconeixen Catalunya com a subjecte polític, i és d’això del que es tracta. D’això va el procés.

M’he significat políticament, amb sigles concretes. Recordo els anys de la meva formació política, els anys de la descoberta, a la primera meitat dels setanta. Va ser un viatge personal, sense tutel·la. Només recordo la mirada vigilant, i en certa manera protectora i escèptica, de l’avi. Cavalcant els articles del Brusi vaig anar avençant des de les opcions reformistes fins les posicions eurocomunistes. Aquí em vaig trobar còmode ideològicament: una revolució social i econòmica en un marc democràtic. I m’hi vaig quedar. De fet, teòricament parlant, encara hi sóc.

Aquesta troballa ideològica va tenir conseqüències. Després que l’oceà del canvi de Felipe González, el 28 d’octubre del 1982 destruís el somni eurocomunista, vaig pensar que era el moment de definir-me, ni que fos en clau de derrotat. Perquè això és allò que he decidit ser: un derrotat. Nedar contra corrent ha esdevingut un senyal d’identitat per a mi. Em vaig fer del PSUC, i al cap de poc temps, Iniciativa per Catalunya primer, i Iniciativa per catalunya Verds més endavant, van esdevenir el meu referent de pensament polític. De fet, en el marc teòric, encara ho són. Allà tinc el que considero la meva gent, i les meves idees. El marc pràctic, però, em fa moure.

En el marc pràctic, Catalunya s’ha mogut, mentre jo he restat quiet. Han aparegut noves generacions, que han fet palès que jo envellia. La història, com és de rebut, m’ha passat pel damunt. El meu moviment, el meu canvi, no és, doncs, un canvi interessat. És, senzillament, un reconeixement. El reconeixement d’una cosa que personalment és dramàtica i torbadora: ja no sóc útil, sóc una rèmora. A la pràctica, però, és el reconeixement d’allò que he sigut en gent nova, que és la que s’ha d’encarregar d’anar més lluny que jo. No pas en l’assoliment de coses pràctiques, sinó, només, en la maduració. Els homes i les dones, no acabem mai de madurar, col·lectivament parlant. La història no s’acaba mai.

La CUP s’ha guanyat el meu respecte, perquè em continua i em fa anar més enllà. És a dir, perquè m’acaba.

En Jaume ha mort. Visca la CUP!

No Comments

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *