Juliol 27

Un sistema editorial en català

Defenso, ni que sigui com a hipòtesi, la possibilitat i la necessitat d’un sistema editorial en català. Entenc que un sistema és un tot estructurat compost de diverses parts amb una funció determinada, que contribueix a la correcta funció global del sistema.
Partint d’aquesta definició,  el sistema editorial hauria de tenir unes funcions com a tal, que haurien de ser el resultat de que tots els elements que l’integren compleixin, també, les seves funcions sectorials. A més, en teoria de l’empresa, un sistema empresarial només és possible si existeix un mercat. Per tant, el primer element que hauríem de demostrar per justificar la possibilitat que ens ocupa és l’existència prèvia d’aquest mercat. Si concloem afirmativament aquest element, haurem d’entrar a la definició de les funcions del sistema com a tal. Aleshores estarem en condicions d’analitzar els components actuals de la cadena de valor del llibre, d’analitzar les seves oportunitats i amenaces, i estudiar les seves possibilitats de manteniment i d’evolució.
Un mercat es defineix per l’existència d’un conjunt d’individus i organitzacions que convenen a intercanviar les seves necessitats, de productes i serveis les unes, de retribució les altres. El mercat del llibre a Catalunya té una característica, derivada tant de les circumstàncies històriques com de la situació concreta del país. Les primeres ens han convertit en un país amb un mínim de dues llengües capaces de justificar aquest mercat, i aquestes dues llengües tenen unes necessitats i una projecció diferents. La primera disposa d’unes possibilitats de mercat de més de 200 milions de persones, mentre que les de la segona no arriben als quinze milions de persones. Aquesta dada fa inviable la comparació igualitària d’ambdues realitats, perquè els costos de cada necessitat estan indefectiblement units a la mida d’aquest mercat.
Catalunya, de fet Barcelona, és una ciutat fonamental en el sistema editorial en llengua castellana. La concentració editorial i la presència catalana en el món de l’edició en castellà ha estat manifestada en moltes ocasions. Aquesta presència ha desenvolupat l’existència a casa nostra de multitud de recursos destinats a la satisfacció de les necessitats derivades d’aquest mercat. El que fa que el mercat del llibre en català sigui incomparable amb el mercat editorial en castellà és, per començar, la seva mida. Aquesta gens subtil diferència ha fet que les editorials més poderoses del país hagin integrat la producció de llibres dintre del mateix sistema editorial, com una extensió del mateix. N’han aprofitat les possibilitats industrials, la fortalesa, per crear una indústria, que no té característiques de sistema, precisament perquè és subsidiària. El que jo defenso és que la realitat editorial catalana que surti d’aquests moments convulsos de re-definició ha d’atendre l’especificitat del seu mercat potencial, de quinze milions de persones, que han de veure satisfetes les seves necessitats, perquè si no ho són el mercat seria inviable.

Juliol 20

Principi de ressenya d’un llibre a mig fer

Fer la ressenya d’un llibre no escrit pot semblar una frivolitat, però, en qualsevol cas, és un magnífic exercici d’estil, perquè, en el fons, només hi ha dues maneres possibles de fer literatura:  escriure coses no escrites o tornar a escriure coses ja escrites. A més, cada dia que passa queden menys coses noves per escriure, de manera que avui no hi ha escriptors: només hi ha escrivents i re-escriptors.
Derelicte és un cas de re-escriptura. I això és així per dues coses: perquè el seu autor és un home amb un cert ofici, però sense cap mena d’imaginació i, també, perquè toca un tema molt tocat, anava a dir que molt tronat, que és el de la identitat. Es tracta d’unes memòries, però redactades per un narrador editor, és a dir, un personatge que ha conegut el protagonista, si més no en una part important de la seva vida, i que té el mandat i la necessitat d’escriure el que escriu.  El mandat el rep perquè el protagonista té la necessitat de passar comptes amb el seu passat per fer que la seva vida tingui sentit, i una necessitat perquè al narrador li cal el mateix. L’únic motiu per fer-ho d’aquesta manera és que el protagonista, que ja és mort, ha acabat el seu temps sense haver-ho pogut enllestir. I això també passa per dues coses: la primera perquè, a diferència del narrador, al protagonista li cal morir-se per fer-ho, perquè l’home ja s’havia rendit abans, i la segona és perquè, en la fase final de la seva vida, que és quan arriba el moment de fer balanç, el protagonista ha optat per ser una mena de transposició del personatge de sant Job, empestat fins la medul·la, però capaç només de netejar-se les llagues superficials amb un tros de teula de fang.
La troballa més original del llibre és el seu títol: Derelicte, les restes del naufragi, I reconec que dir això pot semblar una bestiesa quan s’acaba de publicar un llibre de poesia que es diu Derelictes. Per tant, només faré un matís: el títol de Derelicte constitueix la re-escriptura més original de tot el que hi ha escrit a la novel·la (em sembla que no havia dit que es tracta d’una novel·la).
Només hi ha un remei per fer que la re-escriptura sembli sempre nova: assumir que la re-lectura sigui sempre un exercici d’originalitat, i que, en el fons, ja no hi ha lectors: només re-lectors.

Juliol 13

La part de Déu

De vegades em demano com deu ser la vida quotidiana d’un superheroi. Quan no em faig aquesta pregunta, me’n faig una de molt més complexa: què és un superheroi?.
La primera té una trampa. La mateixa que s’amaga darrera de la paraula quotidiana. Quotidie vol dir cada dia. Acceptem doncs, d’entrada, que un superheroi té una vida quotidiana? Com un treballador de la Caixa, per exemple? O una mestressa de casa? Què passa? Els superherois no estan permanentment ajaguts a l’espera que passi res que els cridi a la feina? Aquesta és la imatge dels superherois de còmic, en els quals no són altra cosa que persones normals tocades per un no se sap què, sigui kriptonita o verí d’aràcnid.
Jaume Cabré diu que l’escriptor està fet de feina, colzes a la taula, i la part indefinible, que el converteix en singular. Ell l’anomena la part de Déu. I no és que ho pugui afirmar amb certesa, però jo diria que l’amic Cabré fa tot la pinta de ser un d’aquests agnòstics que el segle XX ens ha deixat en herència. És veritat que hi ha agnòstics turmentats (entre els quals jo hi vull situar Jaume Cabré), però la major part són agnòstics de conveniència. La religió vol donar resposta a preguntes que no en troben una de tranquil·litzadora. Doncs, bé: hi ha agnòstics, crec que la majoria, que creuen que evitant les respostes, s’estalvien les preguntes. Certament, entenc molt bé Jaume Cabré. Jo també crec en la part de Déu. Parteixo d’un fet elemental: no crec en l’existència de Déu. La trobo indemostrable, i un element de manipulació gegantí al llarg de la història. Però la idea de Déu, això, és tota una altra cosa. La idea de Déu em tranquil·litza, em consola i, per què no dir-ho, m’explica. Vull dir, que jo no seria res sense la idea de Déu. La possibilitat d’una idea abstracta, com Bellesa, o Justícia. Una idea que ens apareix com una aspiració. Com un horitzó. Com una fantàstica utopia ucrònica. O com una subtil ucronia utòpica. News from nowhere, deia William Morris.