Vinton Cerf i la privacitat
Actualitat / 10 d'agost de 2015

Vint Cerf és un dels pares d’Internet. Amb diners públics va participar com a protagonista privilegiat en els primers moviments de la xarxa, en els desenvolupament dels protocols TCP/IP, i en els orígens del correu electrònic. L’Agència de Projectes Avançats de Defensa (DARPA), depenent del departament de Defensa dels Estats Units, va finançar aquests treballs, junt amb les aportacions de les Universitats de Califòrnia i Stanford, estan en la base del  beneficis de les empreses privades, que la propaganda del sistema vol fer passar com a resultat de les idees esbojarrades de xicots que es dedicaven a jugar amb la consola del garatge de casa seva, mentre el comú dels mortals anava les festes de graduació de l’institut i als balls de final de curs. En l’actualitat, Vint Cerf es Chief Internet Evangelist de Google, entre altres menudeses. És curiós fins i tot el nom del càrrec. Sembla ser que aquesta feina ocupa un lloc destacat entre els filons d’ocupació apareguts al redós de les noves tecnologies. És curiós el nom. Un cap evangelista busca el reconeixement social d’una nova tecnologia. I és en el marc d’aquesta responsabilitat empresarial privada que Mr. Cerf ha dit que la vida privada és…

La música de l’atzar, de Paul Auster
Lectura / 3 d'agost de 2015

Totes les fugides són, fet i comptat, recerques. Fins i tot les fugides endavant, o les fugides enlloc acaben tenint un desenllaç. Les tragèdies clàssiques en deien fat, o destí. Quan et pregunten si creus en el destí, en el fons volen dir això: si et sembla que hi havia alguna possibilitat de que les coses no tinguessin el final que han tingut. Si et sembla que, que no hi ha possibilitat de que les coses tinguin finals diferents, aleshores és que creus en el destí. Les històries absurdes admeten finals absurds. Gairebé els demanen, precisament perquè el final absurd és el que dona sentit a l’absurd contingut en una història. La definició més senzilla d’absurd l’identifica amb tot allò contrari a la raó. Potser és per això que la literatura, l’escriptura, és un terreny abonat per l’absurd. La música de l’atzar invoca el destí des del mateix títol. Res és de debò atzarós, si l’atzar està escrit del moment mateix que Paul Auster escriu: Durant un any sencer no va fer altra cosa que conduir, viatjant amunt i avall per tot Amèrica bo i esperant que se li acabessin els diners. La raó diu que els diners s’acaben. I…