Agost 10

Vinton Cerf i la privacitat

Vint Cerf és un dels pares d’Internet. Amb diners públics va participar com a protagonista privilegiat en els primers moviments de la xarxa, en els desenvolupament dels protocols TCP/IP, i en els orígens del correu electrònic. L’Agència de Projectes Avançats de Defensa (DARPA), depenent del departament de Defensa dels Estats Units, va finançar aquests treballs, junt amb les aportacions de les Universitats de Califòrnia i Stanford, estan en la base del  beneficis de les empreses privades, que la propaganda del sistema vol fer passar com a resultat de les idees esbojarrades de xicots que es dedicaven a jugar amb la consola del garatge de casa seva, mentre el comú dels mortals anava les festes de graduació de l’institut i als balls de final de curs.

En l’actualitat, Vint Cerf es Chief Internet Evangelist de Google, entre altres menudeses. És curiós fins i tot el nom del càrrec. Sembla ser que aquesta feina ocupa un lloc destacat entre els filons d’ocupació apareguts al redós de les noves tecnologies. És curiós el nom. Un cap evangelista busca el reconeixement social d’una nova tecnologia. I és en el marc d’aquesta responsabilitat empresarial privada que Mr. Cerf ha dit que la vida privada és una anomalia. Ho ha dit posant, com a exemple, un tòpic recorregut i socorregut dels nous integrats de les noves tecnologies. Ell va néixer a un poble de Connecticut, l’any 1943, on, tot i no haver-hi telèfon, tothom ho sabia tot de tothom. No negaré que la xafarderia és un virtfecte (neologisme que vol definir les coses que són a l’hora virtuoses i perverses) universal i etern. La xafarderia ens fa humans. Junt amb el conflicte és l’autèntic motor del coneixement. Però admetent aquesta realitat com un dany colateral, com una evidència indefugible, no és menys cert que també la lluita per la preservació de la intimitat és una constant que es belluga en paral·lel a aquesta impossibilitat de la privadesa.
Al voltant d’aquesta afirmació de l’apòstol de Sant Google, una evocació i un somriure.

L’evocació: quan Ramon Tamames va escriure aquells manuals d’Estructura Econòmica de les nostres menudeses, on criticava els beneficis privats derivats de la inversió pública. Posava com exemple les rendibles fàbriques privades de laminat d’acer que hi havia a les portes de les ruïnoses instal·lacions siderúrgiques públiques que hi havia el segle passat (el meu segle) a llocs com Sagunt o Barakaldo. Heràclit s’equivocava, i Parmènides tenia raó. Tot és etern i res no canvia. I si alguna cosa canvia, malfieu-vos-en. Ës una aparença, una il·lusió.

El somriure: l’ex-ministra de cultura de França, Aurélie Filipetti va boicotejar, quan encara estava en el càrrec, la presentació de l’Institut Cultural de Google, a Paris. Google, en aplicació de la seva responsabilitat social, ha gastat 100 milions d’euros en la compra d’un hotel a Paris, per hostatjar-hi aquest monument de la mala consciencia, o de la pura propaganda, que són els dos pols entre les quals bascula sempre la responsabilitat social de les empreses. I vull fer notar la meva benvolença en suposar, ni que sigui tàcticament, que les empreses són éssers dotats de mala consciència, o de qualsevol mena de consciència.

Em dieu que perquè el somriure? Res… per un moment he tingut un somni, i he imaginat el nostre conseller Mascarell boicotejant un acte de Google

Agost 3

La música de l’atzar, de Paul Auster

Totes les fugides són, fet i comptat, recerques. Fins i tot les fugides endavant, o les fugides enlloc acaben tenint un desenllaç. Les tragèdies clàssiques en deien fat, o destí. Quan et pregunten si creus en el destí, en el fons volen dir això: si et sembla que hi havia alguna possibilitat de que les coses no tinguessin el final que han tingut. Si et sembla que, que no hi ha possibilitat de que les coses tinguin finals diferents, aleshores és que creus en el destí.
Les històries absurdes admeten finals absurds. Gairebé els demanen, precisament perquè el final absurd és el que dona sentit a l’absurd contingut en una història. La definició més senzilla d’absurd l’identifica amb tot allò contrari a la raó. Potser és per això que la literatura, l’escriptura, és un terreny abonat per l’absurd.
La música de l’atzar invoca el destí des del mateix títol. Res és de debò atzarós, si l’atzar està escrit del moment mateix que Paul Auster escriu:

Durant un any sencer no va fer altra cosa que conduir, viatjant amunt i avall per tot Amèrica bo i esperant que se li acabessin els diners.

La raó diu que els diners s’acaben. I quan s’acaben, s’acaba la història. I això hagués pogut passar, de fet passa, a la frase que continua, i s’hagués acabat la història. Però l’escriptor de raça no pot permetre un fet tan trivial com aquest, i decideix que el destí és un altre. La sorpresa, la inflexió són el que permeten allargar, i per tant, crear, la història. El conductor, Nashe, que ha decidit que la seva vida no té sentit, enllà d’una filla que només té com referència, perquè ella ja ha trobat un sentit altre del que Nashe li pot oferir. Nashe ha fet tard. És en aquesta situació d’atzucac que Nashe s’aferra a l’absurd, quan topa amb un senyor que es diu Jack Pozzi, que et porta sense voler-ho a jackpott, cosa que ve a ser com dir-se ruleta. I decideix apostar, tot i saber que és a partir d’aquest moment que la història esdevé absurda, fora de raó.

Aleshores ve el viatge, el joc de cartes, la casa de regust kafkià, els dos personatges enriquits també gràcies a l’atzar, que han volgut sortir de l mediocritat humana per esdevenir petits déus, amos del temps (el que conserva objectes històrics) i de l’espai (el que construeix maquetes a escala, i s’hi retrata, sabent-se a l’hora protagonista i creador).

Les històries absurdes admeten finals absurds. I la mort, l’absurd per excel·lència, és l’únic destí de qui ha volgut temptar-la, o buscar-la, o provocar-la, o invocar-la, o… el que sigui. Perquè l’atzar només és esclau d’aquesta realitat. A dia d’avui, no hi ha ningú. Absolutament ningú que l’hagi esquivat. Per això el missatge cristià de la salvació és a l’hora tan absurd com inevitable. Imperatiu, si ho voleu.