La música de l’atzar, de Paul Auster
Lectura / 3 d'agost de 2015

Totes les fugides són, fet i comptat, recerques. Fins i tot les fugides endavant, o les fugides enlloc acaben tenint un desenllaç. Les tragèdies clàssiques en deien fat, o destí. Quan et pregunten si creus en el destí, en el fons volen dir això: si et sembla que hi havia alguna possibilitat de que les coses no tinguessin el final que han tingut. Si et sembla que, que no hi ha possibilitat de que les coses tinguin finals diferents, aleshores és que creus en el destí. Les històries absurdes admeten finals absurds. Gairebé els demanen, precisament perquè el final absurd és el que dona sentit a l’absurd contingut en una història. La definició més senzilla d’absurd l’identifica amb tot allò contrari a la raó. Potser és per això que la literatura, l’escriptura, és un terreny abonat per l’absurd. La música de l’atzar invoca el destí des del mateix títol. Res és de debò atzarós, si l’atzar està escrit del moment mateix que Paul Auster escriu: Durant un any sencer no va fer altra cosa que conduir, viatjant amunt i avall per tot Amèrica bo i esperant que se li acabessin els diners. La raó diu que els diners s’acaben. I…