La música de l’atzar, de Paul Auster

Totes les fugides són, fet i comptat, recerques. Fins i tot les fugides endavant, o les fugides enlloc acaben tenint un desenllaç. Les tragèdies clàssiques en deien fat, o destí. Quan et pregunten si creus en el destí, en el fons volen dir això: si et sembla que hi havia alguna possibilitat de que les coses no tinguessin el final que han tingut. Si et sembla que, que no hi ha possibilitat de que les coses tinguin finals diferents, aleshores és que creus en el destí.
Les històries absurdes admeten finals absurds. Gairebé els demanen, precisament perquè el final absurd és el que dona sentit a l’absurd contingut en una història. La definició més senzilla d’absurd l’identifica amb tot allò contrari a la raó. Potser és per això que la literatura, l’escriptura, és un terreny abonat per l’absurd.
La música de l’atzar invoca el destí des del mateix títol. Res és de debò atzarós, si l’atzar està escrit del moment mateix que Paul Auster escriu:

Durant un any sencer no va fer altra cosa que conduir, viatjant amunt i avall per tot Amèrica bo i esperant que se li acabessin els diners.

La raó diu que els diners s’acaben. I quan s’acaben, s’acaba la història. I això hagués pogut passar, de fet passa, a la frase que continua, i s’hagués acabat la història. Però l’escriptor de raça no pot permetre un fet tan trivial com aquest, i decideix que el destí és un altre. La sorpresa, la inflexió són el que permeten allargar, i per tant, crear, la història. El conductor, Nashe, que ha decidit que la seva vida no té sentit, enllà d’una filla que només té com referència, perquè ella ja ha trobat un sentit altre del que Nashe li pot oferir. Nashe ha fet tard. És en aquesta situació d’atzucac que Nashe s’aferra a l’absurd, quan topa amb un senyor que es diu Jack Pozzi, que et porta sense voler-ho a jackpott, cosa que ve a ser com dir-se ruleta. I decideix apostar, tot i saber que és a partir d’aquest moment que la història esdevé absurda, fora de raó.

Aleshores ve el viatge, el joc de cartes, la casa de regust kafkià, els dos personatges enriquits també gràcies a l’atzar, que han volgut sortir de l mediocritat humana per esdevenir petits déus, amos del temps (el que conserva objectes històrics) i de l’espai (el que construeix maquetes a escala, i s’hi retrata, sabent-se a l’hora protagonista i creador).

Les històries absurdes admeten finals absurds. I la mort, l’absurd per excel·lència, és l’únic destí de qui ha volgut temptar-la, o buscar-la, o provocar-la, o invocar-la, o… el que sigui. Perquè l’atzar només és esclau d’aquesta realitat. A dia d’avui, no hi ha ningú. Absolutament ningú que l’hagi esquivat. Per això el missatge cristià de la salvació és a l’hora tan absurd com inevitable. Imperatiu, si ho voleu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *