Novel·la: fil o calidoscopi?

Un dia, la Montserrat Roig em va dir que en Pio Baroja havia dit que la novela era un saco donde cabia todo. Qualsevol lector de novel·les sap que això és una veritat com un temple, i és, justament, aquesta definició la que fa impossible una definició precisa sobre aquest gènere literari caracteritzat per una llibertat extrema. La mateixa llibertat, en el fons, responsable de la dificultat extrema de crear noves novel·les clàssiques, és a dir, novel·les que suportin el pas del temps, i que, fins i tot, millorin amb el pas del temps, com si fossin vins negres de gran reserva.

Ara mateix estic llegint una novel·la que es diu Tot, de l’autor americà Kevin Canty. i ha estat justament la seva estructura la que m’ha fet pensar plantejar aquesta pregunta: si jo escric una novel·la, buscaré una trama d’un sol fil amb fills o una col·lecció de trames menudes, lligades per la continuïtat dels personatges, que donin una visió de conjunt?

Ja dic per endavant que les dues opcions em semblen lícites, des del punt de vista de qui escriu, però afegiré que la tria és molt important des del punt de vista de qui llegeix.

Qui llegeix, en efecte, una obra de les primeres característiques, té la impressió de seguir un fil, i l’eficàcia de la novel·la, en general, ve determinada pel grau d’abducció que exerceix sobre qui la llegeix. És veritat que el lector o la lectora d’aquesta novel·la tindrà les seves pròpies exigències de temps, i haurà de deixar el llibre més d’una vegada per fer altres coses exigides o desitjades. Però és també veritat que l’eficàcia de la novel·la resideix en el fet que les pauses en la lectura deixen el lector en suspensió, que es veu en l’obligació d’anar deixant i recuperant el fil de la narració,

En les novel·les construïdes a base de relats enganxats, tan pròpies dels escriptors cangur, i de les escoles d’escriptura, el lector té una visió calidoscòpica de la història amagada darrera de la trama, i l’eficàcia del text resideix en la capacitat de construcció d’aquesta realitat amagada darrere dels relats que la componen.

Llegir una novel·la fil és, en el fons un exercici de disciplina, en el millor sentit de la paraula, i llegir una novel·la calidoscòpica demana un exercici detectivesc. La primera respon a un model més clàssic d’escriptura. La segona, aparentment més senzill, s’adiu més a la naturalesa fragmentària dels nostres temps.

Si penso en la meva novel·la, haig de pensar que la novel·la fil s’adiu més a la meva naturalesa, però… i la disciplina que cal per deixar-se abduir? Com deixar que una història et xucli?

La resposta, vàlida per qui escriu i per qui llegeix és exigència. Que de cap de les maneres pot ser un terme pejoratiu, sinó una condició necessària per ser eficaç.

Imatge: Treta d’aquí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *