Un gripau de bon empassar
Política / 11 de gener de 2016

Glups!. Aquesta és l’onomatopeia que es fa servir quan algú ha d’empassar-se un gripau. Aquests dies he après una lliçó dolorosament feliç. Parlar abans d’hora és parlar a deshora. O que la prudència és una gran virtut. Digueu-ho com vulgueu, gent de la CUP. Jo només us vull demanar perdó i corregir els meus auguris. Com he dit altres vegades, no sóc un incondicional, ni un gruppie del vostre moviment. però us reconnec virtuts que jo no tinc en absolut, i per això us admiro. També ajudeu a que les coses vagin cap al lloc on, moderadament, m’agradaria que anessin. Per això us estimo. Només tinc una excusa: en Baños va pensar el mateix que jo! Imagino que ara mateix deu estar fent: Glups…! Imatge: Ara Info. Diario de Aragón

La caiguda lliure del nostre món
Actualitat / 8 de gener de 2016

No hi ha res més natural que els cicles. La natura funciona cíclicament. De tant en tant hi ha un daltabaix, i la natura es trastoca. Passa quan les condicions mitges, la zona de comoditat de la natura es veu alterada. A dia d’avui, sempre que havia passat això la intervenció de la mà humana -és a dir, allò que la natura té d’artifici- hi havia intervingut poc. La humanitat ha trastocat paisatges, ha modificat la química de les coses, però, fins ara, la natura havia tingut un cert temps per a pair els canvis, amb una certa dificultat, això si. Podriem dir que la naturalesa ha anat sempre darrera la humanitat amb la llengua fora. Només la sort ha fet que la naturalesa, fins ara, hagi estat difícil de cansar. Els Nadals de només fa trenta anys, cantavem allò del desembre congelat, i jo recordo com per Tots Sants anava a escola amb les orelles plenes de penellons del fred. És cert que això també pot ser una d’aquelles fotos fixes del passat, que no recullen del tot la realitat real, perdoneu la redundància. Però els penellons eren de debò, dimoni si ho eren. Aquest Nadal, em diuen a…

Una història real… o és reial?
Ficció / 6 de gener de 2016

Kunta K. era un superheroi negre. No com Malcolm X, com Muhamad Alí o com Luther King, no. Més aviat com els superherois blancs: Kunta K. s’assemblava a Superman o a Spiderman, o al Capità Amèrica o a l’home de la màscara en una cosa: tenia poders. Per això era un superheroi. Fora d’aquest detall, la seva era una vida més aviat difícil, perquè era abans negre que superheroi. La darrera dificultat que va viure va ser quan una nena blanca, la Katherine K., es va posar a plorar quan se’l va topar pel carrer accidentalment. S’ha de dir que la Katherine K. vivia en un petit barri blanc d’un petit poble que mirat pel Google Earth semblava un tauler d’escacs, per la manera com la població es distribuïa pels nuclis del seu terme. Era també un poble que vivia segons les regles dels escacs, sobre tot la primera: dues peces no poden ocupar simultàniament el mateix espai. Per això la Katherine K., que no havia sortit mai del seu barri, i no sabia que era un negre. Un negre que no sabia encara que era un superheroi. Joseph K. era el batlle del poble en qüestió. Com que era…

La zona de comfort de la CUP
Política / 3 de gener de 2016

Tot ha sigut un miratge. La CUP ha decidit no bellugar-se de la seva zona de comfort. Ha sigut il·lusionant veure’ls sortir de la llodriguera per uns mesos, o anys, i sentir-los parlar de com, ara si, les seves lluites al carrer a les associacions, a les entitats, amb els obrers, els estudiants, amb els oprimits de tota mena i condició tindria continuïtat en els passadissos de palau. Però per subsistir en dos hàbitats diferents, qualsevol animal necessita capacitat d’ambivalència i un mínim protocol d’adaptació. És un dubte etern. I jo, fins i tot quan m’he mogut entre domassos, sempre he pensat que els polítics funcionen millor quan senten l’alè de la gent al clatell. Però la CUP, encara que ho vulguin, no són la gent. La roda de premsa que acabo de veure és un exemple, per mi, de com la CUP, o la coreografia que han triat per fer-se els irreductibles (dissortades paraules seves, que em sembla que camuflen futures desercions sonades) ha estat un exemple d’això. Veient la roda de premsa demanant JuntsxSí que renunciin al seu cap de llista he recordat aquell cap sangonós de la pel·lícula de Monty Python, a qui, després h’haver-li tallat els…

El procés com a bicicleta
Política / 2 de gener de 2016

Quan una bicicleta deixa de bellugar-se, cau. Com els processos. Tots els processos. El Procés, també. Potser més encara, perquè hi ha els adversaris que esperen que redueixi prou la velocitat per donar-li l’empenta definitiva, fer-lo caure i fer-se un panxot de riure. Haurien demostrat que tenien raó: només era un suflé. Però és que els suflés no estan pas pensats perquè es desinflin. Només ho fan quan no s’han treballat correctament. Si no passa cap accident desafortunat, els suflés acaben essent unes menges delicioses, fermes i esponjoses. Jo n’he menjat de boníssims. En resum, us diré que només els maldestres creuen que el destí final dels suflés és desinflar-se, i acabar convertits en una massa tova i informe, que s’escampa damunt del plat com una mena de líquid mig espès, mig viscós. Dissortadament, hi ha arguments per pensar que el Procés du aquest camí. I potser comença a ser hora de pensar en repartir responsabilitats. Fins i tot ara, a pocs dies de resoldre la incògnita de si el país tindrà o no un govern per mesos que tingui com a feina construir eines d’estat. El que passa és que tot plegat ja cansa. L’únic element positiu de tots…

2016: l’any més senzill
Personal / 1 de gener de 2016

Aquest és el primer any de la meva vida que faig una llista de propòsits nova. Entengueu-ho bé: nova! Tots els anys abans d’aquest havia fet una llista de propòsits fonamentada en una que vaig escriure l’any 1973, quan tenia quinze anys. Com que no complia cap dels propòsits llistats, l’assumia pel seguent cap d’any, i així anar fent sense complir res més que no fóssin anys i arribant al 2016 amb aquest deix amarg de fracàs. De manera que el meu primer propòsit per al 2016, i únic, és aquest: aconseguir ser pràctic. No és poc. Si sóc pràctic aconseguiré anar acomplint els objectius assumibles i quantificables (avaluables) que em vagi marcant mentre les gotes van caient de la clepsidra. Escriuré les mil coses que tinc al cap, estimaré només les persones que vull estimar, treuré un rendiment de la meva feina, enllà de la satisfacció trista i enganyosa, però innegable, que significa viure com si no t’agradés viure. És senzill: si sóc pràctic, viure tornarà a merèixer la pena. Foto: The Daily Chronic