La zona de comfort de la CUP

Tot ha sigut un miratge. La CUP ha decidit no bellugar-se de la seva zona de comfort. Ha sigut il·lusionant veure’ls sortir de la llodriguera per uns mesos, o anys, i sentir-los parlar de com, ara si, les seves lluites al carrer a les associacions, a les entitats, amb els obrers, els estudiants, amb els oprimits de tota mena i condició tindria continuïtat en els passadissos de palau. Però per subsistir en dos hàbitats diferents, qualsevol animal necessita capacitat d’ambivalència i un mínim protocol d’adaptació. És un dubte etern. I jo, fins i tot quan m’he mogut entre domassos, sempre he pensat que els polítics funcionen millor quan senten l’alè de la gent al clatell. Però la CUP, encara que ho vulguin, no són la gent.

La roda de premsa que acabo de veure és un exemple, per mi, de com la CUP, o la coreografia que han triat per fer-se els irreductibles (dissortades paraules seves, que em sembla que camuflen futures desercions sonades) ha estat un exemple d’això. Veient la roda de premsa demanant JuntsxSí que renunciin al seu cap de llista he recordat aquell cap sangonós de la pel·lícula de Monty Python, a qui, després h’haver-li tallat els dos braços, les dues cames i el tors, fa saltirons per terra, esquitxant de sang els conills dels bosc i demanant l’adversari que es rendeixi i, de passada, titllant-lo de covard per no fer-ho.

Han sigut incapaços de pair els domassos. No els ho retrec. No sóc de la CUP, i m’ha agradat pensar que durant uns mesos he estat representat sota les aranyes del Parlament i als escons de vellut vermell, on no es pot fer el mateix que es fa al carrer. I no pas per hipocresia, sinó per supervivència. Però ens hauríem estalviat maldecaps si haguessin assumit la seva naturalesa animal de talps o d’altra bèstia fotofòbica abans de fer el salt als escenaris. Perquè quan jo hi vaig confiar, de bona fe (i ho dic sense cap mena de penediment, ni tan sols de retret) esperava d’ells aquesta mena d’intel·ligència que els permetés de sobreviure sota la llum artificial de les càmeres, on també, gent de la CUP, es juga el futur amb unes regles que no són les vostres.

Us vau marcar uns objectius. No els heu aconseguit. No passa res: heu fracassat. Us auguro un futur feliç, en el refugi còmode de les vostres coves, amb la companyia edificant de la vostra gent, sortint al carrer per fer heroiques lluites que sense cap mena de dubte canvien -van canviant, seria més just dir- el resultat de la història. Però no al ritme de la vostra voluntat exclusiva, sinó com a resultant dels centenars de forces que treballen en el tapís dels fets històrics. També dels que no són de la CUP. I poc a poc. Desesperadament poc a poc.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *