La caiguda lliure del nostre món

No hi ha res més natural que els cicles. La natura funciona cíclicament. De tant en tant hi ha un daltabaix, i la natura es trastoca. Passa quan les condicions mitges, la zona de comoditat de la natura es veu alterada. A dia d’avui, sempre que havia passat això la intervenció de la mà humana -és a dir, allò que la natura té d’artifici- hi havia intervingut poc. La humanitat ha trastocat paisatges, ha modificat la química de les coses, però, fins ara, la natura havia tingut un cert temps per a pair els canvis, amb una certa dificultat, això si. Podriem dir que la naturalesa ha anat sempre darrera la humanitat amb la llengua fora. Només la sort ha fet que la naturalesa, fins ara, hagi estat difícil de cansar.

Els Nadals de només fa trenta anys, cantavem allò del desembre congelat, i jo recordo com per Tots Sants anava a escola amb les orelles plenes de penellons del fred. És cert que això també pot ser una d’aquelles fotos fixes del passat, que no recullen del tot la realitat real, perdoneu la redundància. Però els penellons eren de debò, dimoni si ho eren. Aquest Nadal, em diuen a la tele que a l’Artic estan 40º per damunt de les temperatures normals, algunes zones en l’escala positiva del termòmetre de Celsius. No sé veure enlloc on pot estar la força de la natura per oposar-se a les conseqüencies que els imbècils de nosaltres li estem infligint. Tampoc sé veure on pot estar el ressort que faci la humanitat fer una aturada en sec a la seva dèria de consumir coses que no necessita o d’inventar-se necessitats per poder consumir. Com que avui estic pessimista, com la major part dels dies de l’any, em sembla que això no té solució, i em pregunto què caldria fer per poder practicar una mena d’eutanàsia preventiva de la nostra espècie, ad maiorem gloriam del món que havíem, només, de gestionar.

Gestionar, si. No destruir

Foto: El cau de les paraules nues

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *