Setembre 2016

Un suport incondicional a Pedro Sánchez

  • by
Un suport incondicional
Un suport incondicional Un suport incondicional a Pedro Sánchez podria ser, des de la meva opinió una jugada interessant pel futur de Catalunya. Com he dit moltes vegades, jo no sóc un independentista de tota la vida. Me n'he tornat, però no prou com per creure que en les faccions polítiques de l'independentisme n'hi hagi cap en què m'hi pugui sentir còmode, ideològicament parlant. Però també crec fermament, quan està en joc la independència del país, i tenint en compte que el marc autonòmic no ens permet fer res extraordinari en el terreny de les idees i la seva posta en pràctica, m'he convertit en un home pràctic. És des d'aquest punt de vista que crec que els partits independentistes catalans haurien de donar suport incondicional a Pedro Sánchez, per fer qualsevol tipus de govern alternatiu al del PP. Entenguem-nos. Ni tinc cap simpatia especial pels socialistes, ni tan sols em cau bé aquest senyor. Però si que voldria posar en relleu els avantatges d'aquesta maniobra.
  • Si els suport és incondicional cap a una banda, també ho és per l'altra. De manera que des de Catalunya podrem continuar seguint els fulls de ruta que el Parlament decideixi, sempre que el carrer els aplaudeixi.
  • El govern espanyol, presumiblement del PSOE i Podemos, tampoc estaria obligat  a deixar de portar al Tribunal Constitucional o on cregui convenient les actuacions que, en marc democràtic en què ens hem situat, puguin decidir les nostres institucions. Però els costaria enormement fer-ho, perquè estarien obligats per vergonya política a buscar el famós diàleg per trobar solucions polítiques als problemes polítics, o a fer-ho veure. Si no hi ha condicions, i el full de ruta està aprovat pel Parlament, el nou govern d'Espanya tindria com una urgència resoldre el tema català, des de la seva exclusiva òptica. En canvi, a Catalunya no en tindríem cap d'urgència: seguiríem aprovant les lleis de transició i barallant-nos entre nosaltres sobre si RUI o si DUI.
  • Fent-ho d'aquesta manera, els independentistes, curiosament, es mostren com a salvadors d'Espanya, i els que han contribuït a fer fora els gàngsters del PP, amb el maquiavèl·lic Rajoy al capdavant. Si ve això augmentarà els recels en mitja Espanya -la de Frascuelo i de María- també generarà simpaties en l'altra mitja, que de fet, com es demostra, tampoc arriba a mitja.
  • Si, cosa que no crec, el PSOE i Podemos i altres satèl·lits tenen prou força com per reformar o refundar la Constitució espanyola, doncs que facin. Els grups parlamentaris catalans i el país en general, a veure-les venir. Són ells que han de fer ofertes. Depenen de nosaltres, perquè seríem els independentistes els que tindríem la clau de la governabilitat d'Espanya.
  • Si Espanya tingués un govern d'aquestes característiques, l'actitud dels independentistes a Espanya no hauria de ser menaçadora i xulesca. Hauria de discutir i aprovar tots els temes que no vagin en contra de les lògiques del nostre procés i les capacitats de Catalunya.
Totes aquestes consideracions es fonamentades en el suport no negociat i incondicional a qualsevol govern alternatiu al de Rajoy. Podria passar aleshores que Ciudadanos reconsiderés el seu mantra de convertir Podemos en un anatema, en un ramat d'empestats que embruten la verdor immaculada i immaculable de les terres d'Espanya. Discutir aquesta opció després d'unes terceres eleccions té un risc, que es pot acceptar en el terreny de la temeritat política: els nous resultats podrien fer-lo impossible. Però si s'accepta l'atot, i es guanya, fer-ho en una Espanya encara amb més urgències internes seria un trumfo excel·lent. En qualsevol cas, si finalment Sánchez i Iglesias parlen, també seria possible. La única condició és que no hi hagi condicions, per no tenir les mans lligades. Perquè aleshores serien ells els que haurien decidir com i què juguen. No cal dir que aquesta participació es fonamenta en la paradoxa de que a mi, en aquests moments, no m'importa gens el que passi a Espanya, i també des de la convicció de que no podem esperar res d'Espanya que vingui amb interessos. Perquè jo, mentalment, ja he desconnectat.

La brolla tecnològica amenaça com les males herbes

  • by
La brolla tecnològica
[caption id="attachment_325" align="alignright" width="300"]La brolla tecnològica La brolla tecnològica comença a ser un embolic[/caption] La brolla tecnològica ens invadeix i amenaça de fer-se irrespirable. Constantment apareixen programes, aplicacions, eines, aparells que pretenen substituir els treballs manuals per eines informatitzades. Aquestes neixen i moren a una velocitat del dimoni. Per això no donen ni tan sols temps per amortitzar el temps invertit en aprendre com funcionen. Fins fa poc la unitat d'abstracció més important era la idea. I per fer concreta la idea calia convertir-la en paraules. Algunes idees es concretaven prenien forma i arribaven a esdevenir obres plenes de sentits, que anaven més enllà del propi sentit. Les obres artístiques en són un exemple clar. Avui dia, però, la unitat d'abstracció a passat a ser el bit, una xifra encara limitada a l'astronòmica possibilitat de 0 o 1. A base d'ajuntar bits neixen nous missatges, noves formes de parlar i de relacionar-nos amb el món i entre nosaltres mateixos. La idea tenia com a característiques matís, l'ambigüitat, la llibertat. El bit, en canvi, és la imatge mateixa del que vull anomenar la infinitud de la simplicitat. Està fonamentat en el resum, en la impossibilitat d'especular, en la concreció absoluta. La idea es fonamenta en la lletra, el bit en la xifra. És per això que un autor com Jonathan Franzen arriba a dir que es difícil produir una obra de creació destacable si en el lloc de creació hi ha connexió a Internet. I això ho diu per que Internet i tot el que s'hi mou, distreu. I distreure és una manera de no informar. Certament, cal una voluntat de ferro per aconseguir que les noves tecnologies i les seves manifestacions complementin en positiu les eines tradicional de saber. Perquè la substitució llisa i plana serà, a mig termini, un drama. Perquè empobreix, perquè ens fa anar enrere, perquè embolica.      

Les petites biblioteques lliures en perill

  • by
Les petites biblioteques lliures en perilles en perill
Les petites biblioteques lliures en perilles en perill Les petites biblioteques lliures (Little free library) són la manifestació d'una idea carregada de bones intencions. Si... aquelles que omplen l'infern, diuen alguns. Fa pocs anys, a Otawa, la parella Goldwin va posar en marxa aquesta iniciativa. Va posar al mig de les aceres de la ciutat unes capsetes enfilades dalt d'un pal amb una porteta que les protegia de la intempèrie. Contenien llibres. El mecanisme era senzill. L'oferta i la demanda s'autoregulaven i no calien lleis ni inspectors per controlar-les. Quan un passejant volia un llibre, senzillament l'agafava. I si n'hi sobrava, senzillament l'hi deixava. D'aquesta manera, la única circumstància que posa límits al mercat és la capacitat de la capsa en qüestió. El municipi, però va voler considerar que quatre petites biblioteques lliures en una ciutat de gairebé un milió d'habitants constituïen una nosa terrible per a la mobilitat ciutadana. No he estat mai a Otawa, però imagino que no deu ser massa diferent de les grans ciutats del nostre país. Aquí, com a mig món, quan menys t'ho esperes, i només caminat per les aceres, estàs en perill de ser trepitjat per una bicicleta o un monopatí. O has de donar la volta perquè hi ha entaforat un cotxe. O, de vegades, perquè el mateix municipi s'ha venut l'acera per muntar la terrassa d'un restaurant de menjar ràpid. De manera que, fent ús dels seus poders, els regidors van amenaçar de retirar-les en un mes i obligar els Goldwyn a pagar les despeses de la retirada. Per sort, la gent ha respost, i ha forçat els reguladors a fer l'únic que saben fer: regular. De manera que han decidit no retirar les casetes lletrades, i han obert un període de trenta dies a la parella promotora per què les posin a una distància prudencial del carrer, de manera que no facin nosa al trànsit de la bona gent d'Otawa. Vet aqui un gos, vet aqui un gat, aquest conte s'ha acabat! Font: Actualitté