Un suport incondicional a Pedro Sánchez

Un suport incondicional

Un suport incondicional a Pedro Sánchez podria ser, des de la meva opinió una jugada interessant pel futur de Catalunya.

Com he dit moltes vegades, jo no sóc un independentista de tota la vida. Me n’he tornat, però no prou com per creure que en les faccions polítiques de l’independentisme n’hi hagi cap en què m’hi pugui sentir còmode, ideològicament parlant. Però també crec fermament, quan està en joc la independència del país, i tenint en compte que el marc autonòmic no ens permet fer res extraordinari en el terreny de les idees i la seva posta en pràctica, m’he convertit en un home pràctic. És des d’aquest punt de vista que crec que els partits independentistes catalans haurien de donar suport incondicional a Pedro Sánchez, per fer qualsevol tipus de govern alternatiu al del PP.

Entenguem-nos. Ni tinc cap simpatia especial pels socialistes, ni tan sols em cau bé aquest senyor. Però si que voldria posar en relleu els avantatges d’aquesta maniobra.

  • Si els suport és incondicional cap a una banda, també ho és per l’altra. De manera que des de Catalunya podrem continuar seguint els fulls de ruta que el Parlament decideixi, sempre que el carrer els aplaudeixi.
  • El govern espanyol, presumiblement del PSOE i Podemos, tampoc estaria obligat  a deixar de portar al Tribunal Constitucional o on cregui convenient les actuacions que, en marc democràtic en què ens hem situat, puguin decidir les nostres institucions. Però els costaria enormement fer-ho, perquè estarien obligats per vergonya política a buscar el famós diàleg per trobar solucions polítiques als problemes polítics, o a fer-ho veure. Si no hi ha condicions, i el full de ruta està aprovat pel Parlament, el nou govern d’Espanya tindria com una urgència resoldre el tema català, des de la seva exclusiva òptica. En canvi, a Catalunya no en tindríem cap d’urgència: seguiríem aprovant les lleis de transició i barallant-nos entre nosaltres sobre si RUI o si DUI.
  • Fent-ho d’aquesta manera, els independentistes, curiosament, es mostren com a salvadors d’Espanya, i els que han contribuït a fer fora els gàngsters del PP, amb el maquiavèl·lic Rajoy al capdavant. Si ve això augmentarà els recels en mitja Espanya -la de Frascuelo i de María– també generarà simpaties en l’altra mitja, que de fet, com es demostra, tampoc arriba a mitja.
  • Si, cosa que no crec, el PSOE i Podemos i altres satèl·lits tenen prou força com per reformar o refundar la Constitució espanyola, doncs que facin. Els grups parlamentaris catalans i el país en general, a veure-les venir. Són ells que han de fer ofertes. Depenen de nosaltres, perquè seríem els independentistes els que tindríem la clau de la governabilitat d’Espanya.
  • Si Espanya tingués un govern d’aquestes característiques, l’actitud dels independentistes a Espanya no hauria de ser menaçadora i xulesca. Hauria de discutir i aprovar tots els temes que no vagin en contra de les lògiques del nostre procés i les capacitats de Catalunya.

Totes aquestes consideracions es fonamentades en el suport no negociat i incondicional a qualsevol govern alternatiu al de Rajoy. Podria passar aleshores que Ciudadanos reconsiderés el seu mantra de convertir Podemos en un anatema, en un ramat d’empestats que embruten la verdor immaculada i immaculable de les terres d’Espanya.

Discutir aquesta opció després d’unes terceres eleccions té un risc, que es pot acceptar en el terreny de la temeritat política: els nous resultats podrien fer-lo impossible. Però si s’accepta l’atot, i es guanya, fer-ho en una Espanya encara amb més urgències internes seria un trumfo excel·lent. En qualsevol cas, si finalment Sánchez i Iglesias parlen, també seria possible.

La única condició és que no hi hagi condicions, per no tenir les mans lligades. Perquè aleshores serien ells els que haurien decidir com i què juguen.

No cal dir que aquesta participació es fonamenta en la paradoxa de que a mi, en aquests moments, no m’importa gens el que passi a Espanya, i també des de la convicció de que no podem esperar res d’Espanya que vingui amb interessos. Perquè jo, mentalment, ja he desconnectat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *