Març 13

Les persones venen definides pels seus actes

Les persones venen definides pels seus actes

Les persones venen definides pels seus actes

Les persones venen definides pels seus actes, no pel que pensen sobre els seus actes. Perquè els pensaments són propis, íntims, i impossibles de compartir. Quan volem transmetre allò que pensem només som capaços de donar una imatge social, una mena de traducció, del que pensem o del que ens sembla que pensem de debò. Els altres, els destinataris d’aquesta traducció, ho saben, i saben que els únics motius que podem tenir per deixar anar aquestes versions estrafetes del que ens corre per dins són excuses de mal pagador, i a l’hora treuen les seves conclussions en funció dels seus apriorismes, de la seva experiència i de les seves conviccions. Per això la comunicació és, de fet, una utopia. I la contradicció que se’n deriva és òbvia: el que més s’acosta a la comunicació ideal, la comunicació perfecta, parteix de l’acceptació de les seves pròpies limitacions.

Cioran va escriure: “La idea del suicidi m’ha salvat”.

Els actes no menteixen. I penedir-se dels propis actes no serveix per esborrar-los. Si te’ls mires amb complexos, els actes fets se t’imposen agressiva i dominadorament. Són els senyors de tot plegat. Per això en l’orígen del suicidi hi ha dues casuístiques fonamentals: la dels joves que no saben com gestionar el futur, i la dels vells, que no saben com fer el mateix amb el passat. És cert que enmig és barregen tota mena de pors i complexos, però el que compta és que en la major part dels suicidis hi ha aquesta impossibilitat personal de gestionar els propis temps. I ha de quedar clar que en aquest context, parlar de vells i joves no és parlar d’una franja d’edat concreta, sinó d’una actitud a l’hora de definir el temps de la pròpia existència.

El suicidi és també un acte de llibertat. Potser l’unic acte de llibertat radical de què disposem. En aquest sentit, la possibilitat del suicidi és una bala a la recàmara, que cal no malgastar i guardar gelosament pel dia que a la nostra existència tinguem la necessitat íntima de ser radicalment lliures un  instant.

Perquè un instant és el màxim espai de temps que et deixa la llibertat radical per compartir un instant de… plaer?

 

Març 10

Són dos homes aparentment iguals

Són dos homes aparentment iguals. Tenen els ulls clavat en el llenç que s’ls desplega a la paret del Mauritshuis.

El primer té els ulls molt oberts, com unes taronges, ens faria dir la tradició. O com un mussol, el difós símbol del coneixement. Quan mira, escruta, despulla. I perd la seva mirada en un sol punt, es perd en un detall. Especula, i no es deixa vèncer pel bressoleig dels segons que passen. Si se’l mira de lluny, fàcilment se’l pot confondre amb una estàtia ebúrnia. Té una consistència pètria. Els colors del roster li basculen des dels grisos del granit fins als opalescents dels marbre. Només veu un cercle que no sembla un cercle, perquè per a ell és com una llàgrima. No sap veure que la llàgrima cau de l’orella. Ho veu tot gros. El detall se li imposa, i, en certa manera, el distreu. És l’home que veu les coses així:

Quan una noia, i una perla, són excuses, i poca cosa més. Voleu anar al Mauritshuis?

El segon té els ulls mig oberts, com si s’endormisqués. Si li sentíssim el cor, notaríem com li batega amb violència, tot el que li diguin els ulls. Per molt adormit que tingui l’entrecuix, una pregunta directa a la seva consciència ens faria saber, si fos sincera, que està íntimament excitat. No es perd en el conjunt. L’abasta amb la seva mirada somniadora. Veu la noia i la fa seva: La imagina dormint al seu llit d’una casa perduda de Delft, o a casa seva, omplint-se la copa de vidre de Bohèmia amb aquell xerès de densitat pastosa que guarda pels moment de gaudi, quan pot arrebossar-se sobre el coixí tou que constitueix el seu temps. És un home que no es perd, que mira tota l’amplada de les coses, però que no sap perquè el seu cos li respon com li respon. És l’home que sap veure això:

Són dos homes, són dos mons diferents. Mai no es posaran d’acord, i la guerra entre els dos serà sempre sagnant,

Març 9

Cal triar entre el SEO i l’estil?: contra els uniformes

Cal triar entre el SEO i l'estil?

Cal triar entre el SEO i l'estil?Cal triar entre el SEO i l’estil?
L’any 1765, el comte de Buffon va dir: Le style c’est l’homme même. I, també a Internet, o sobre tot a Internet, la singularització és un valor. Recordeu com ens reiem dels xinesos de fa anys, pel fet que tots anaven en bicicleta i vestien tots de la mateix manera? Ara tenen autopistes de sis carrils i tenen botigues de Zara. I no ens fotem de la mateixa manera de la uniformització del món. També del nostre. Aquesta entrada està sent vigilada de prop per un artilugi digital que vigila si faig les frases llargues o curtes, si destaco prou el missatge del meu article o si l’omnipotent i omnipresent Mr. Google ho tindrà fàcil per trobar-me.

El Discurs sur le style, del comte de Buffon, ha fet fortuna en el món de les idees. Aqui el teniu en francès, castellà i llatí!

No sóc un profeta de l’antitecnologia, ni un pessimista convençut de les seves maldats. Si que crec, però, que cal parar atenció a les conseqüències perverses que està tenint en els nostres hàbits i en les nostres conductes. Per exemple, les del SEO.

En teoria, el SEO (Search Engine Optimitzation) serveix per donar pautes per a que els nostres continguts a la xarxa siguin visibles. Però el que fa és donar consells per a la uniformització de tots els continguts, d’acabar amb l’estil, o d’imposar un estil de baix nivell fonamentat en el criteri que cal fer fàcilment digeribles tots els continguts. Per això cal especificar els temes clau, escurçar les frases, destacar les imatges, multiplicar els enllaços. Es tracta d’imposar per la via dels fets un estil global fonamentat en la reducció, de convertir els àpats d’idees en idees en pastilles.

Personalment, ja us aviso, tinc en compte el SEO pel que  fa a la visibilitat dels meus articles, però gens pel que fa a la llegibilitat. Segons les pautes marcades, gairebé el 70% de les meves frases són més llargues del que els nous definidors d’estil són capaços de suportar. Però… que voleu! Si el comte de Buffon tenia raó, l’estil sóc jo mateix. Hi ha cap motiu per què vulgui ser un altre?

Març 8

Fan servir la guerra per posar ordre a l’economia

Fan servir la guerra per posar ordre a l'economia

Fan servir la guerra per posar ordre a l'economiaJa sé que dit aixi pot semblar taxatiu en excés, però em sembla que totes les guerres habudes i per haver admeten aquesta mirada. La fi de la guerra freda ens ha fet viure un miratge que ha acabat de la manera més dura. Les cues de refugiats, l’augment insuportable de les diferències econòmiques i socials a Occident o la cronificació de la gana als països més explotats i/o oblidats en són una expressió clara. Per això fan servir la guerra per posar ordre a l’economia!
Quan no hi ha marge per al consum privat, perquè ja han extenuat els consumidors privats, apareixen les propostes desregularitzadors, neoliberals o autoritàries. Pretenen convèncer els miserables que encara n’hi ha que són més miserables que ells. Enfrontar pobres contra més pobres, a base de mobilitzar els pobres és una sortida de manual al llarg de la història. És per això que la democràcia no és una eina adequada per gestionar les economies en crisi: perquè els ciutadans pobres són més vulnerables que mai i més indefensos davant dels cants de sirena dels rics més forasenyats o dels seus profetes a la terra.

Mikhail Gobachev ha escrit un article a Time on diu que el món s’està preparant per a la guerra

L’elecció de Donald Trump, com l’augment electoral de grups xenòfobs i racistes a Europa estan en aquest context general de crisi econòmica. La recepta és clara: proteccionisme econòmic, etnocentrisme cultural, i augment de la inversió pública en les àrees que no toquen la despesa social. I aquestes àrees tenen nom: infrastructures (útils o no) i indústries de la guerra. La qüestió és clara: Les màquines de fer armes han anat fent la viu-viu, comerciant des de les catacombes, armant petits grups desestabilitzadors en el marc programat de la guerra domesticada. Ara poden tornar a aflorar de manera descarada.

L’augment del 10% de la despesa militar als Estats Units, del 7% a la Xina, els discursos provocadors d’Erdogan, la xuleria nacionalista de Puttin, les provatures més o menys hilarants del manaire de Corea del Nord, la terrible excusa de doble tallant que suposa Estat Islàmic i tantes altres indicis ens donen un nítid consell: prepareu-vos, que la mascarada acaba de començar!.