Les persones venen definides pels seus actes
Personal / 13 de març de 2017

Les persones venen definides pels seus actes, no pel que pensen sobre els seus actes. Perquè els pensaments són propis, íntims, i impossibles de compartir. Quan volem transmetre allò que pensem només som capaços de donar una imatge social, una mena de traducció, del que pensem o del que ens sembla que pensem de debò. Els altres, els destinataris d’aquesta traducció, ho saben, i saben que els únics motius que podem tenir per deixar anar aquestes versions estrafetes del que ens corre per dins són excuses de mal pagador, i a l’hora treuen les seves conclussions en funció dels seus apriorismes, de la seva experiència i de les seves conviccions. Per això la comunicació és, de fet, una utopia. I la contradicció que se’n deriva és òbvia: el que més s’acosta a la comunicació ideal, la comunicació perfecta, parteix de l’acceptació de les seves pròpies limitacions. Cioran va escriure: “La idea del suicidi m’ha salvat”. Els actes no menteixen. I penedir-se dels propis actes no serveix per esborrar-los. Si te’ls mires amb complexos, els actes fets se t’imposen agressiva i dominadorament. Són els senyors de tot plegat. Per això en l’orígen del suicidi hi ha dues casuístiques fonamentals: la dels…

Són dos homes aparentment iguals
Ficció / 10 de març de 2017

Són dos homes aparentment iguals. Tenen els ulls clavat en el llenç que s’ls desplega a la paret del Mauritshuis. El primer té els ulls molt oberts, com unes taronges, ens faria dir la tradició. O com un mussol, el difós símbol del coneixement. Quan mira, escruta, despulla. I perd la seva mirada en un sol punt, es perd en un detall. Especula, i no es deixa vèncer pel bressoleig dels segons que passen. Si se’l mira de lluny, fàcilment se’l pot confondre amb una estàtia ebúrnia. Té una consistència pètria. Els colors del roster li basculen des dels grisos del granit fins als opalescents dels marbre. Només veu un cercle que no sembla un cercle, perquè per a ell és com una llàgrima. No sap veure que la llàgrima cau de l’orella. Ho veu tot gros. El detall se li imposa, i, en certa manera, el distreu. És l’home que veu les coses així: Quan una noia, i una perla, són excuses, i poca cosa més. Voleu anar al Mauritshuis? El segon té els ulls mig oberts, com si s’endormisqués. Si li sentíssim el cor, notaríem com li batega amb violència, tot el que li diguin els ulls. Per molt…

Cal triar entre el SEO i l’estil?: contra els uniformes
Benestar / 9 de març de 2017

Cal triar entre el SEO i l’estil? L’any 1765, el comte de Buffon va dir: Le style c’est l’homme même. I, també a Internet, o sobre tot a Internet, la singularització és un valor. Recordeu com ens reiem dels xinesos de fa anys, pel fet que tots anaven en bicicleta i vestien tots de la mateix manera? Ara tenen autopistes de sis carrils i tenen botigues de Zara. I no ens fotem de la mateixa manera de la uniformització del món. També del nostre. Aquesta entrada està sent vigilada de prop per un artilugi digital que vigila si faig les frases llargues o curtes, si destaco prou el missatge del meu article o si l’omnipotent i omnipresent Mr. Google ho tindrà fàcil per trobar-me. El Discurs sur le style, del comte de Buffon, ha fet fortuna en el món de les idees. Aqui el teniu en francès, castellà i llatí! No sóc un profeta de l’antitecnologia, ni un pessimista convençut de les seves maldats. Si que crec, però, que cal parar atenció a les conseqüències perverses que està tenint en els nostres hàbits i en les nostres conductes. Per exemple, les del SEO. En teoria, el SEO (Search Engine Optimitzation)…

Fan servir la guerra per posar ordre a l’economia
Política / 8 de març de 2017

Ja sé que dit aixi pot semblar taxatiu en excés, però em sembla que totes les guerres habudes i per haver admeten aquesta mirada. La fi de la guerra freda ens ha fet viure un miratge que ha acabat de la manera més dura. Les cues de refugiats, l’augment insuportable de les diferències econòmiques i socials a Occident o la cronificació de la gana als països més explotats i/o oblidats en són una expressió clara. Per això fan servir la guerra per posar ordre a l’economia! Quan no hi ha marge per al consum privat, perquè ja han extenuat els consumidors privats, apareixen les propostes desregularitzadors, neoliberals o autoritàries. Pretenen convèncer els miserables que encara n’hi ha que són més miserables que ells. Enfrontar pobres contra més pobres, a base de mobilitzar els pobres és una sortida de manual al llarg de la història. És per això que la democràcia no és una eina adequada per gestionar les economies en crisi: perquè els ciutadans pobres són més vulnerables que mai i més indefensos davant dels cants de sirena dels rics més forasenyats o dels seus profetes a la terra. Mikhail Gobachev ha escrit un article a Time on diu que…