Són dos homes aparentment iguals
Ficció / 10 de març de 2017

Són dos homes aparentment iguals. Tenen els ulls clavat en el llenç que s’ls desplega a la paret del Mauritshuis. El primer té els ulls molt oberts, com unes taronges, ens faria dir la tradició. O com un mussol, el difós símbol del coneixement. Quan mira, escruta, despulla. I perd la seva mirada en un sol punt, es perd en un detall. Especula, i no es deixa vèncer pel bressoleig dels segons que passen. Si se’l mira de lluny, fàcilment se’l pot confondre amb una estàtia ebúrnia. Té una consistència pètria. Els colors del roster li basculen des dels grisos del granit fins als opalescents dels marbre. Només veu un cercle que no sembla un cercle, perquè per a ell és com una llàgrima. No sap veure que la llàgrima cau de l’orella. Ho veu tot gros. El detall se li imposa, i, en certa manera, el distreu. És l’home que veu les coses així: Quan una noia, i una perla, són excuses, i poca cosa més. Voleu anar al Mauritshuis? El segon té els ulls mig oberts, com si s’endormisqués. Si li sentíssim el cor, notaríem com li batega amb violència, tot el que li diguin els ulls. Per molt…