Són dos homes aparentment iguals

Són dos homes aparentment iguals. Tenen els ulls clavat en el llenç que s’ls desplega a la paret del Mauritshuis.

El primer té els ulls molt oberts, com unes taronges, ens faria dir la tradició. O com un mussol, el difós símbol del coneixement. Quan mira, escruta, despulla. I perd la seva mirada en un sol punt, es perd en un detall. Especula, i no es deixa vèncer pel bressoleig dels segons que passen. Si se’l mira de lluny, fàcilment se’l pot confondre amb una estàtia ebúrnia. Té una consistència pètria. Els colors del roster li basculen des dels grisos del granit fins als opalescents dels marbre. Només veu un cercle que no sembla un cercle, perquè per a ell és com una llàgrima. No sap veure que la llàgrima cau de l’orella. Ho veu tot gros. El detall se li imposa, i, en certa manera, el distreu. És l’home que veu les coses així:

Quan una noia, i una perla, són excuses, i poca cosa més. Voleu anar al Mauritshuis?

El segon té els ulls mig oberts, com si s’endormisqués. Si li sentíssim el cor, notaríem com li batega amb violència, tot el que li diguin els ulls. Per molt adormit que tingui l’entrecuix, una pregunta directa a la seva consciència ens faria saber, si fos sincera, que està íntimament excitat. No es perd en el conjunt. L’abasta amb la seva mirada somniadora. Veu la noia i la fa seva: La imagina dormint al seu llit d’una casa perduda de Delft, o a casa seva, omplint-se la copa de vidre de Bohèmia amb aquell xerès de densitat pastosa que guarda pels moment de gaudi, quan pot arrebossar-se sobre el coixí tou que constitueix el seu temps. És un home que no es perd, que mira tota l’amplada de les coses, però que no sap perquè el seu cos li respon com li respon. És l’home que sap veure això:

Són dos homes, són dos mons diferents. Mai no es posaran d’acord, i la guerra entre els dos serà sempre sagnant,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *