Les persones venen definides pels seus actes

13 de març de 2017

Les persones venen definides pels seus actes

Les persones venen definides pels seus actes, no pel que pensen sobre els seus actes. Perquè els pensaments són propis, íntims, i impossibles de compartir. Quan volem transmetre allò que pensem només som capaços de donar una imatge social, una mena de traducció, del que pensem o del que ens sembla que pensem de debò. Els altres, els destinataris d’aquesta traducció, ho saben, i saben que els únics motius que podem tenir per deixar anar aquestes versions estrafetes del que ens corre per dins són excuses de mal pagador, i a l’hora treuen les seves conclussions en funció dels seus apriorismes, de la seva experiència i de les seves conviccions. Per això la comunicació és, de fet, una utopia. I la contradicció que se’n deriva és òbvia: el que més s’acosta a la comunicació ideal, la comunicació perfecta, parteix de l’acceptació de les seves pròpies limitacions.

Cioran va escriure: “La idea del suicidi m’ha salvat”.

Els actes no menteixen. I penedir-se dels propis actes no serveix per esborrar-los. Si te’ls mires amb complexos, els actes fets se t’imposen agressiva i dominadorament. Són els senyors de tot plegat. Per això en l’orígen del suicidi hi ha dues casuístiques fonamentals: la dels joves que no saben com gestionar el futur, i la dels vells, que no saben com fer el mateix amb el passat. És cert que enmig és barregen tota mena de pors i complexos, però el que compta és que en la major part dels suicidis hi ha aquesta impossibilitat personal de gestionar els propis temps. I ha de quedar clar que en aquest context, parlar de vells i joves no és parlar d’una franja d’edat concreta, sinó d’una actitud a l’hora de definir el temps de la pròpia existència.

El suicidi és també un acte de llibertat. Potser l’unic acte de llibertat radical de què disposem. En aquest sentit, la possibilitat del suicidi és una bala a la recàmara, que cal no malgastar i guardar gelosament pel dia que a la nostra existència tinguem la necessitat íntima de ser radicalment lliures un  instant.

Perquè un instant és el màxim espai de temps que et deixa la llibertat radical per compartir un instant de… plaer?

 

No Comments

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *