Maig 2017

Editar no vol dir el mateix a tot arreu

  • by
Editar no vol dir el mateix a tot arreu. Vegem-ho! Venim d'un passat llunyà en que els llibres tenien un públic reduït. Abans que els e-llibres hi havia els llibres impresos en offset, abans els reproduïts amb lletres de plom, abans els pergamins i còdexs, i abans encara les rajoles de fang o els papirs. Cada pas tecnològic ha suposat un augment del públic, i com a conseqüència ha modificat el paper de l'editor. El denominador comú dels diferents editors de tots els segles es troba soldat en la seva funció fonamental: fer que els continguts culturals expressats a base de paraules es multipliquin prou com trobar el seu públic. A mesura que els públics s'han fet més grans, la responsabilitat dels editors ha crescut amb ells. Per tant, primerament, un editor ha de partir del fet del text escrit i pensar en una gent llegint-lo. Llegir és una manera ben curiosa de consumir! Esquematitzant, podem dir que hi ha dues grans tradicions editorials En el context francès, que en el terreny editorial és com dir context europeu, l'editor és un home compromès amb el seu  text. L'ha triat amb amor, amb ideologia, amb passió perquè per un editor d'aquesta tradició el catàleg, el fons ho són tot. Ser editor és gairebé una manera de ser intel·lectual. Els editors en la cultura saxona, bàsicament als Estats Units, acostumen a ser assalariats d'un publisher, que és allà el que a Europa entenem com editor. Els editors americans són els encarregats de tirar endavant la preproducció d'un llibre, sovint seguint de prop la feina de l'escriptor. El publisher no perd de vista la rendabilitat de cada títol, és un home d'empresa. En aquest cas, el valor que orienta la feina de l'editor, té més a veure amb el mercat que amb el contingut. Video: Com veu l'escriptor Andreu Martín el negoci editorial, en franca americanització:

Els anys que portem a l’esquena pesen com una llosa

  • by
Els anys que portem a l'esquena pesen com una llosa, sí. Ja fa temps vaig publicar aqui que Descartes es va morir amb 56 anys. El pare tenia gairebé els mateixos els mateixos. Jo ja els he passat fa dos o tres anys anys, i sento el temps que passa de pressa. Em trobo antics amics de feina que es jubilen. Em fan mal els genolls quan camino. Sé que peso massa, i sé també que el marge d'exercici físic que em puc permetre (de la mena que aprima de debò) es fa més curt cada dia que passa. Però sobre tot, el cap roda sense parar mirant de fer balanç del que hi ha enrere. Per projectar-ho cap el futur, com volia Francesc Vallverdú al Cant a la terra. I costa. Redéu, si costa! Hi ha tres motius que fan difícil aquest exercici quotidià de balanç:
  • La vida t'ha passat com si fos aigua de pluja. L'aigua de pluja només mulla un instant. El teu cos li és impermeable, no es xopa. Rellisca com una pastilla de sabó. Això passa als que hem viscut impermeables a la vida, com si no ens importés gaire.
  • Et resisteixes al fet que el temps s'escurça. La raó escrita ja resulta prou desmobilitzadora. Costa d'assumir que has tingut una oportunitat i ha passat corrent davant teu. I aleshores decideixes consagrar el teu temps a revisitar el passat per insuportable que se't faci, amb la impossible pretensió de redireccionar-lo, o de trobar en aquell temps escolat les claus per viure el minvant temps futur de manera que els nous errors siguin, com a mínim, diferents.
  • Sents que no tens marge per corregir errors. I, tot i així, saps que estàs fent una feina impossible. Viure així et retorna a Camus i el mite de Sísif. Viure esdevé anar traginant una pedra immensa, tan pesada com el pes del teus propis errors. I, en casos extrems, busques l'expiació.
Per això, potser, hi ha tantes conversions entre els vells. Per arribar al paradís. Al paradís del  propi passat!

La costa sembla una pinta de galena

  • by
La costa sembla una pinta de galena
La costa sembla una pinta de galenaLa costa sembla una pinta de galena. També és com una muntanya. Ho té tot. A sota, el gran blau, constant en la seva immobilitat que de vegades un oratge desmenteix. Mirant amunt, alzines, sobre tot alzines que fan ombra els llençols de bruc i de plantes de nom exòtic, com el tomanyí, o vagament evocador, com la viudeta. De tant en tant el glop de verí d'una construcció humana, un xalet, poblat en el millor dels cassos, però sovint abandonat, esquerdat i brut, deixat de la ma de Déu i sotmés als capriciosos destins de pluja, del sol o del vent. Malgrat tot, la costa és bella i salvatge. Orgullosa com una gall de brega abans de combatre. Es manifesta als ulls com un paisatge que no vol acariciar la mirada, sinó esquinçar-la. I ho fa amb una eficàcia esbalaïdora. Divideix la pupil·la en dues meitats no sempre simètriques. Omple els ulls d'ones i de veles menudes i escasses, escampades com si fossin grans de blat en temps de sembra. El millor de la costa és el cel. És bonic quan és blau, blau cel com el cel més net. Aleshores és intens i la llum queda perfectament definida si diem que és brutal. Perquè la llum del cel blau de la Costa Brava es manifesta així: amb brutalitat. També és bonic si el blau està tallat per desenes de núvols de cotó, que manifesten una paleta de colors que no són colors de debò, si nó és hora de sortida o de posta de sol. Tots els matisos de grisos des del blanc fins al negre pinten els núvols. Distreuen la monotonia d'aquest blau enlluernador que té la meva costa. La meva costa és així: sempre a cavall de dues realitats. Cavalcant la llum com si fos un cavall salvatge, on el genet es manté dret només per una raó: és més tossut que la bèstia. Així és la Costa Brava: tossuda en la seva brega permanent amb la llum que, quan la toca, la fa visible.