Editar no vol dir el mateix a tot arreu
Sistema editorial / 9 de maig de 2017

Editar no vol dir el mateix a tot arreu. Vegem-ho! Venim d’un passat llunyà en que els llibres tenien un públic reduït. Abans que els e-llibres hi havia els llibres impresos en offset, abans els reproduïts amb lletres de plom, abans els pergamins i còdexs, i abans encara les rajoles de fang o els papirs. Cada pas tecnològic ha suposat un augment del públic, i com a conseqüència ha modificat el paper de l’editor. El denominador comú dels diferents editors de tots els segles es troba soldat en la seva funció fonamental: fer que els continguts culturals expressats a base de paraules es multipliquin prou com trobar el seu públic. A mesura que els públics s’han fet més grans, la responsabilitat dels editors ha crescut amb ells. Per tant, primerament, un editor ha de partir del fet del text escrit i pensar en una gent llegint-lo. Llegir és una manera ben curiosa de consumir! Esquematitzant, podem dir que hi ha dues grans tradicions editorials En el context francès, que en el terreny editorial és com dir context europeu, l’editor és un home compromès amb el seu  text. L’ha triat amb amor, amb ideologia, amb passió perquè per un editor d’aquesta tradició el catàleg,…

Els anys que portem a l’esquena pesen com una llosa
Personal / 8 de maig de 2017

Els anys que portem a l’esquena pesen com una llosa, sí. Ja fa temps vaig publicar aqui que Descartes es va morir amb 56 anys. El pare tenia gairebé els mateixos els mateixos. Jo ja els he passat fa dos o tres anys anys, i sento el temps que passa de pressa. Em trobo antics amics de feina que es jubilen. Em fan mal els genolls quan camino. Sé que peso massa, i sé també que el marge d’exercici físic que em puc permetre (de la mena que aprima de debò) es fa més curt cada dia que passa. Però sobre tot, el cap roda sense parar mirant de fer balanç del que hi ha enrere. Per projectar-ho cap el futur, com volia Francesc Vallverdú al Cant a la terra. I costa. Redéu, si costa! Hi ha tres motius que fan difícil aquest exercici quotidià de balanç: La vida t’ha passat com si fos aigua de pluja. L’aigua de pluja només mulla un instant. El teu cos li és impermeable, no es xopa. Rellisca com una pastilla de sabó. Això passa als que hem viscut impermeables a la vida, com si no ens importés gaire. Et resisteixes al fet que…

La costa sembla una pinta de galena
Ficció / 5 de maig de 2017

La costa sembla una pinta de galena. També és com una muntanya. Ho té tot. A sota, el gran blau, constant en la seva immobilitat que de vegades un oratge desmenteix. Mirant amunt, alzines, sobre tot alzines que fan ombra els llençols de bruc i de plantes de nom exòtic, com el tomanyí, o vagament evocador, com la viudeta. De tant en tant el glop de verí d’una construcció humana, un xalet, poblat en el millor dels cassos, però sovint abandonat, esquerdat i brut, deixat de la ma de Déu i sotmés als capriciosos destins de pluja, del sol o del vent. Malgrat tot, la costa és bella i salvatge. Orgullosa com una gall de brega abans de combatre. Es manifesta als ulls com un paisatge que no vol acariciar la mirada, sinó esquinçar-la. I ho fa amb una eficàcia esbalaïdora. Divideix la pupil·la en dues meitats no sempre simètriques. Omple els ulls d’ones i de veles menudes i escasses, escampades com si fossin grans de blat en temps de sembra. El millor de la costa és el cel. És bonic quan és blau, blau cel com el cel més net. Aleshores és intens i la llum queda perfectament definida…