La costa sembla una pinta de galena
Ficció / 5 de maig de 2017

La costa sembla una pinta de galena. També és com una muntanya. Ho té tot. A sota, el gran blau, constant en la seva immobilitat que de vegades un oratge desmenteix. Mirant amunt, alzines, sobre tot alzines que fan ombra els llençols de bruc i de plantes de nom exòtic, com el tomanyí, o vagament evocador, com la viudeta. De tant en tant el glop de verí d’una construcció humana, un xalet, poblat en el millor dels cassos, però sovint abandonat, esquerdat i brut, deixat de la ma de Déu i sotmés als capriciosos destins de pluja, del sol o del vent. Malgrat tot, la costa és bella i salvatge. Orgullosa com una gall de brega abans de combatre. Es manifesta als ulls com un paisatge que no vol acariciar la mirada, sinó esquinçar-la. I ho fa amb una eficàcia esbalaïdora. Divideix la pupil·la en dues meitats no sempre simètriques. Omple els ulls d’ones i de veles menudes i escasses, escampades com si fossin grans de blat en temps de sembra. El millor de la costa és el cel. És bonic quan és blau, blau cel com el cel més net. Aleshores és intens i la llum queda perfectament definida…