Els anys que portem a l’esquena pesen com una llosa
Personal / 8 de maig de 2017

Els anys que portem a l’esquena pesen com una llosa, sí. Ja fa temps vaig publicar aqui que Descartes es va morir amb 56 anys. El pare tenia gairebé els mateixos els mateixos. Jo ja els he passat fa dos o tres anys anys, i sento el temps que passa de pressa. Em trobo antics amics de feina que es jubilen. Em fan mal els genolls quan camino. Sé que peso massa, i sé també que el marge d’exercici físic que em puc permetre (de la mena que aprima de debò) es fa més curt cada dia que passa. Però sobre tot, el cap roda sense parar mirant de fer balanç del que hi ha enrere. Per projectar-ho cap el futur, com volia Francesc Vallverdú al Cant a la terra. I costa. Redéu, si costa! Hi ha tres motius que fan difícil aquest exercici quotidià de balanç: La vida t’ha passat com si fos aigua de pluja. L’aigua de pluja només mulla un instant. El teu cos li és impermeable, no es xopa. Rellisca com una pastilla de sabó. Això passa als que hem viscut impermeables a la vida, com si no ens importés gaire. Et resisteixes al fet que…