Fa dos dies que vaig al gimnàs
Benestar / 3 d'agost de 2017

Fa dos dies que vaig al gimnàs. De totes les maneres més despersonalitzadores de fer esport que puc imaginar, aquests gimnasos de màquines i artefactes són les que guanyen. Hi he anat altres vegades, i sempre he tingut la mateixa sensació: la majoria dels seus usuaris van a la seva, no parlen, no comuniquen. És a dir, estan en diàleg permanent amb el seu cos. Es busquen els centímetres de greix que acaben de perdre, s’ensumen la suor que emanen, miren com evolucionen les línies del seu cos. Gairebé diria que no importa si l’objectiu té a veure amb l’estètica, amb la salut, amb la força o amb l’exploració de fins on pot arribar la massa muscular sense rebentar. Aquesta característica poc socialitzadora dels gimnasos és, per a mi, un dels seus atractius. Jo, al gimnàs hi vaig perquè he descobert que la creació de rutines m’ajuda a assolir els objectius que vull aconseguir, que són ben senzills. Quan sóc al gimnàs no sé pensar en res més que en la suor que faig rajar dels meus porus. No miro l’altra gent, i no em sembla que em mirin. Senzillament, estic jo sòl i l’esforç, i tinc la sensació que,…