No sóc el negre que espera darrere de la tanca
Ficció / 4 d'agost de 2017

No sóc el negre que espera darrere de la tanca. Perquè jo, aquesta samarreta, la veig des de Melilla. Però fa anys que me’l miro. Està assegut all peu del Gurugú, a Marroc, a l’altra banda de la tanca, amb la seva pell fosca, que és com dir que és negre. I  amb les seves mans ostentosament estriades, que es com dir que havia treballat molt. I amb els ossos insinuats sota una musculatura a mig definir. Això seria com dir que passa gana. I, sobre tot, amb els ulls morts, petits, humits, sense color, inexpressius. És com dir que aquest home que fa tants anys que seu a l’altre costat de la tanca està esperant que passi alguna cosa amb una total desesperança. Jo sé coses que ell només ha vist, però que no sap. I ell sap coses que jo no he vist, però que sé. És veritat: no tinc detalls. No sé de quin país venia el propietari d’aquesta samarreta enganxada a la tanca. Puc saber el número de les sabates que hi pengen. però mai no sabré ni els noms, ni les històries personals i familiars, els neguits de les persones que les vestien. El que…