Open post Allò que no diu Zoido

Allò que no diu Zoido

Allò que no diu Zoido és el més important del seu discurs. Perquè el sinistre de l’Interior va parlar l’altre dia davant del Senat per donar explicacions sobre l’us dels efectius policials el dia 1 d’octubre.

Va dir:

  • L’actuació va ser proporcional, legítima i necessària
  • Va costar 87 millions d’euros
  • Va mobilitzar sobre 5000 agents de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil.

I no va dir que tot plegat va ser inútil, absolutament inútil. Tampoc va dir que en aquesta mena de cursa de fons en què estem immersos, en aquesta guerra -sí, guerra- les decisions del Govern espanyol no han fet altra cosa que facilitar-nos victòries als seus ennemics -sí, ennemics-.

Posem les coses en el seu context. Espanya (l’Estat espanyol) i un sector molt nombrós de catalans estem en guerra. Des de quan no sóc capaç de dir-ho. O no trobo útil dir-ho, perquè no tinc la més mínima intenció de començar una discussió idiota que no se sap fins on pot arribar. Allò cert és que quan a Catalunya sentim dir amb el desparpajo habitual que a les decisions democràtiques dels catalans se’ls passa el ribot se’ns encenen les alarmes. I quan comencen a passar coses més contundents que el ribot, ens declarem obertament en guerra. Jo estic en guerra amb Espanya. Una cosa diferent és que en aquesta guerra el monopoli de la violència només l’ha exhibit qui diu tenir-lo, és a dir, l’Estat.

Que vagin a pastar fang! Ja tenen edat de fer alguna cosa útil!

Fins el 21 de desembres, els catalans que sortíem al carrer, que vam votar a les consultes populars, que vam votar el 9 de novembre de 2014, que ens vam mobilitzar el 20 de setembre de 2017, que vam tornar a votar l’1 d’octubre en votacions que reconeixíem, perquè sortien de les nostres organitzacions civils o del nostre Govern, que vam fer vaga el 3 d’octubre, només volíem contar-nos. Intuïem que els independentistes érem molts i érem més. També intuïem que  erem majoria. L’Estat de Zoido va pontificar que voler constatar aquesta intuició constituïa l’arrel d’un delicte de rebelió o de sedició, a banda d’altres falòrnies jurídiques que esgrimeixen amb desvergonya per negar una realitat democràtica: votar ho legitima tot.

Per això no reconeixeran mai que el 21 de desembre vam votar no perquè ells ho decidissin així. ¿Recordeu que Rajoy, quan estava preparant l’inici del seu virreinat d’ell mateix, va dir que el 155 estaria vigent el temps que calgués i que hi hauria eleccions pel juny o juliol de l’any 2018? ¿Les va convocar perquè el primo de Rivera li ho exigia? Oi que fa riure només pensar-ho? La única realitat concebible és que les eleccions van ser ràpides perquè li ho van exigir els socis europeus, farts de la desídia i la inoperància política del Govern d’Espanya. I Rajoy ho va haver de fer.

Ara ja hem constatat el que sabíem. Hem fet bons els resutats de les consultes populars, de la jornada de participació i del referèndum -sí, referèndum-. I ho hem fet jugant fora de casa, en unes eleccions indecents promogudes per ells mateixos, jugant a casa, amb els nostres referents amb les cames i les mans lligades. Ja ens hem contat. I sabem quants som i, per tant, sabem on podem arribar.

La guerra continua. No sóm majoria, però som molts i som més. Sabem qui són els nostres ennemics. I que estem en guerra. I que la guerra serà llarga. Baixar la guàrdia pot ser mortal de necessitat. Durant aquests anys molts catalans i catalanes han decidit que calia desconnectar d’Espanya. No es pot caure en els paranys que ens posaran. Ja no sóm espanyols. Guanyarem si ens neguem a ser com ells.

Scroll to top