La tria del narrador

Un dels primers problemes que es plantegen a l’hora d’escriure un relat, de l’extensió que sigui, és la tria del narrador. Aquest problema, que ja és considerable en el cas del relat curt, és pot fer un problema irresoluble en el cas de la novel·la, que exigeix una complexitat que és gairebé una condició del gènere. L’autor novell, que està convençut d’haver tingut una bona idea, que ha sabut convertir-la en una història convincent, i que fins i tot a desenvolupat una trama poderosa, s’encalla al moment mateix d’escriure la primera frase.

Em vaig llevar a les cinc o Es va llevar a les cinc? El problema es pot obviar en una primera instància, parlant d’un aspecte aliè als personatges, extern, com ara escrivint La ciutat sencera feia pudor de gas. Però molt aviat l’escriptor haurà de començar a escriure coses que passen a les seves criatures, i aleshores no hi ha subterfugis que valguin: s’haurà de decidir.

Quan comença el relat, l’escriptor sap que comença a explicar una història farcida de coses que passen a persones. Son coses i persones imaginats per la seva ment, i segurament el lector les acabarà convertint en altres coses i persones amb matisos diferents dels imaginats per l’escriptor. Per què aquesta és la regla del joc, gairebé la seva trampa, el seu truc. La convenció exigeix acceptar que el text escrit obliga a la interpretació d’una manera molt menys estricta que en el cas de la narrativa oral.

Si jo volgués escriure un relat amb persones probablement negligiria la primera persona, per una raó bàsica, que té que veure amb la meva manera de ser: diuen, i he acabat creient, que sóc una persona poc empàtica, poc donada a posar-se en la pell d’altres persones. El compromís de l’escriptor amb el narrador en primera persona, llevat que es tracti del gènere autobiogràfic, és brutal. El coneixement de l’escriptor del seu personatge narrador és tan total, tan obligat, que demana un desdoblament durant tot el procés creatiu.

Si triem la tercera persona haurà de decidir encara el grau d’implicació del narrador en la història, perquè d’ell depèn el coneixement que té dels fets narrats. Un personatge actiu en la trama, que assumeix el paper de narrador pot conèixer totes les vicissituds que explica o en pot tenir un coneixement parcial. En aquest cas, hi ha tècniques narratives o trucs que li permetran donar a conèixer prou dades de la història com per satisfer l’avidesa dels lectors.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Scroll to top