El primer record

  • by

El primer record de l’Oskar, de El tambor de llauna, és el del moment de la seva concepció. És clar que l’Oskar era una criatura superdotada, que es nega a créixer i s’adona de les coses que passen.

El meu primer record està relacionat amb la mort. No sé quants anys tenia, però devien ser quatre o cinc. El meu amic d’escola es deia Lluís, i va morir d’una cosa que em van dir que es deia leucèmia. Avui, encara, quan algú esmenta aquesta paraula, quan la llegeixo, recordo aquell Lluís de qui no recordo res més que aquest record. No li veig la cara, no sé a què jugàvem. Només tinc el record del dia que em van dir que es va morir -o que se n’havia anat, potser- i de les ganes infinites que vaig tenir de veure’l. De manera que vaig demanar a la mare si em deixava anar a casa seva, a veure com era en Lluís després de morir-se. No em van deixar anar-hi, però després, amb el pas dels anys, sempre que he vist un mort o morta he viatjat amb el cap fins aquest primer record. Fa pocs mesos, quan m’acomiadava de la mare, recordava en Lluís, i em semblava veure’l esperant-la. Com si l’apressés.

Després en van venir més. Diria que el meu segon record tenia la fesomia d’una monja, Sor Maria Remei, que em lligava amb una bufanda de quadres vermells a la cadira a fi que no em bellugués tant. També recordo, o vull recordar, que jo em posava a viatjar per l’aula a quatre grapes amb la cadira lligada a l’esquena, com si fos la gepa d’un camell estrafolari.

Tinc més records, és clar. Però em sembla que són més aviat reminiscències de coses que els adults deien de mi, en la dèria que té la vida d’anar-nos embolicant en la seva xarxa a base de anar-nos convertint en personatges. Com quan em deien que llegia als tres anys, o que volia entrar al parque per llegir mentre esperava l’avi Juanito. I quan arribava em posava l’orinal de barret, després de pixar-me a terra. Mai m’ho he cregut, tot això. Sempre he cregut que formava part del rollo dels grans, entestats com estaven a esculpir-me a la seva semblança. Educació, deien.

El records no deixen de ser com la llegenda d’un mateix.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada