Gener 14

Es pot recordar el futur?

Es pot recordar el futur? Això ve a tomb d’un versos de César Vallejo:

Me moriré en París, con aguacero,
un día del cual tengo ya el recuerdo.

També d’aquesta mínima història:

Quan jo vaig néixer tenia la sort de tenir dues cases. La dels pares i la dels avis. Es podia anar de l’una a l’altra travessant un pati que tenia dos rosers, un parterre de margarites, dos presseguers, una azalea i un cúmul de flors variades que canviaven cada any. Hi vaig veure passar dàlies, tulipes, gardènies, camèlies i moltes flors amb els noms més llargs que les seves minúscules tiges. I el julivert, que senyorejava el jardí sencer com si fos una mala herba, però que aromava tots els plats dels diumenges.

La casa dels pares era una casa funcional. No em provocava gens de curiositat. Tot estava a la vista, cap secret. A banda de l’ordre imposat per una campiona de l’ordre, com era la meva mare, res no la distingeix de la casa que, tot i continuar sent la casa dels pares, sembla una broma, perquè els pares ja no hi són.

La casa dels avis era tot el contrari. Cada gest que s’hi feia, cada paraula que s’hi deia, cada olor, tots els estímuls semblaven dissenyats per sorprendre’m. Recordo un vidre esberlat per l’angle, al costat de la taula on jo seia per mirar la televisió. Els miralls de l’armariet dels licors, darrere del seient de l’avi, que multiplicaven les ampolles de conyac i moscatell d’una manera que podria explicar com s’ho va fer Jesús per multiplicar els pans i els peixos. La petita habitació on, em deien, havia dormit el pare de petit, amb un penja-robes de fusta de color caoba, que no devia ser de caoba. El bufet i el trinxant, dos mobles misteriosos que només s’activaven pel Nadal i Reis. I dues habitacions tancades. La primera, amb clau, era la de la tia, la de la germana soltera de l’avi, que hi guardava tots els records i andròmines dels seus pares -els meus besavis- inclosa una col·lecció sencera del Patufet d’abans de la Guerra. La segona no demanava cap clau. La prohibició expressa de l’avi, que n’era el propietari, funcionava millor que la contrasenya més segura per evitar que ningú goses creuar-ne el llindar. I el passadís, el llarg i fosc passadís, amb dos testos alts, que més aviat semblaven columnes, d’una ceràmica de color terra i ocre lluents, que tornaven la llum que rebien amb una generositat que els feia semblar humans. I sobre tot els dos plats del Quixot. Un reproduïa l’escena dels molins, l’altre la de la gàbia de lleons. Jo els recordo des de tota la meva vida conscient. Es van morir els avis, es va morir la tia, es va morir el pare, que el va precedir com si tingués alguna mena de pressa estranya, però els plats van aguantar. De fet, van morir amb la casa.

O no van morir del tot, perquè jo els veig ara, mentre escric. També tinc el record d’un plat que no he vist, tan manxec com els de casa dels avis. Però el tinc nítid i present. No sé quina escena reproduirà, si en reprodueix alguna. Però m’estimula els records i em torna nostàlgic.

Es pot recordar el futur, com es poden reviure escenes encara no viscudes.

Gener 12

Absència

Absència.

El primer verb és el verb ser, sinònim d’existir. Les coses que són, existeixen. L’ésser, és, el no ésser, no és. I amb aquesta lògica tan elemental, Parmènides posava el seu piló de formigó en els fonaments de tot allò que sabem, sobre nosaltres i sobre tot.

En llatí, el verb ser és el verb sum. La llatina és una llengua que va gaudir sobre manera inventant paraules noves. De tots els mètodes principals de trobar paraules noves (composició, derivació i parasíntesi) la primera va ser la més apreciada. Fins al punt que moltes paraules que avui dia considerem fonamentals en el llenguatge que ens permet interpretar el món no són altre cosa que compostos del verb sum. No són poca cosa: estar lluny, estar prop, poder, presidir, afavorir, sobreviure tenen l’orígen dels seus significats en verbs fets, únicament amb preposicions afegides a les tres lletres que dibuixen l’univers de les coses que existeixen: sum.

Absum. El primer compost de sum. Estar lluny. L’absència neix aquí. Ab sum. Estar lluny. estar distret, estar absent. No ser-hi. El no ser, no és. I si no és no existeix.

Hem après, però, a fer-nos trampes. A fer-nos trampes al solitari. A auto-enganyar-nos. Tenen nom: enyor, record, nostàlgia. Fins i tot amb rerefons antropològic: morrinha, saudade. Són maneres de fer que el no ser, sigui. És un sense sentit, perquè cap sentit pot sortejar l’absència. Ni el tacte, ni la vista, ni l’olor, l’oïda o l’olfacte. Només la imaginació, la capacitat de construir imatges. La nostra manera d’enganyar l’absència.

L’absència es una putada. Hi ha moltes coses que no són, però no es troben a faltar. La seva absència és un mer accident. L’absència de debò es refereix a coses importants, no a coses urgents. Només trobes absent allò que et cal, allò que vols, allò que estimes.

Lope de Vega, que va ser un bon vivant, va saber trametre-ho. Si no fos per Imanol no ho tindríem present, perquè… qui llegeix Lope de Vega avui dia?. Podeu escoltar-ho, per estalviar-vos feina. I per sentir-ho més present, que és contrari d’absent. No us perdeu la intervenció dels espontanis a meitat de la reproducció, en mig d’alguns dels seus absents. Els absents morts provoquen quelcom semblant a la tristesa. Els absents vius fan mal. Mal de debò.

Gener 10

És hora de canvis

És hora de canvis. Miraré d’explicar els motius partint d’uns versos d’Ausiàs Marc que m’agraden molt. No només m’agraden molt. També m’agraden moltes vegades, perquè hi torno, hi torno, hi torno… i no paro de tornar-hi. És veritat que en Raimon en té una mica la culpa, i aquesta és una culpa blanca, beneïda, perquè em permet tornar sense solució de continuïtat, en forma de bucle, a uns versos d’Ausiàs Marc que m’agraden molt. I m’agrada tenir aquests versos sempre prop. I ara toca ser conseqüent. Perquè les coses que agraden tant no ho fan perquè si. Tot ha de tenir un sentit.

Diuen:

Llir entre cards, l’hora sent acostada. / que civilment és ma vida finida: / puix que del tot ma esperança és fugida,: / ma arma roman en aquest món damnada.

Llir entre cards és el senhal amb què Ausiàs amaga el nom de la dona que estima. A ella, doncs, al lliri que creix entremig dels cards, diu que la seva vida entre els homes, la seva vida civil no té sentit, i que sent acostada l’hora de finir-la. Només dona una raó: l’esperança ha fugit. S’ha fos. Al meu cap, inclement, torna l’eco dels meus morts. En Ion, que deia sorneguer que “la esperanza és lo último que se perdió“. O l’avi, melancòlic, afirmant que “l’esperança és un cove sense nansa, i la fe és un cove sense res”. (Ell deia ).

Què hi fa que no sigui una mort real? Què sigui només una mort civil? El destí de l’ànima és l’eternitat, aquest període de temps que concentra tot el vertigen del temps. No fa grima, un temps que no comença ni acaba? No fa ràbia la impossibilitat absoluta d’explicar-lo? La condemna té, però, un espai de damnació, de condemna: aquest món.

He visitat aquests versos amb el cap milers de vegades, i no exagero. Hi he trobat consol, en la mesura que es pot trobar consol en el desconsol. Saber que fa centenars d’anys algú va escriure coses que jo he pensat et situa en una mena de gremi, et dilueix amb d’altres que han decidit posar-se al marge.

Senzillament, és hora de ser conseqüent. Us deixo l’enllaç a la cançó de Raimon adreçada a aquest cor malastruc, enfastitjat de viure.

L

Gener 9

Sembla que dormi!

Sembla que dormi!

Segur que ho heu sentit moltes vegades. Sempre al mateix paisatge. Sempre el mateix context. Una habitació petita i freda, amb un sol element moble al mig, un vidre a la paret, com si es tractés de la sala d’interrogatoris d’una sèrie americana i el que queda d’aquella persona que fa unes hores era el vostre familiar, amic, amb qui manteníeu una relació del caire que fos. Quan he escrit, efectivament, he pensat que la comparació amb una sala d’interrogatoris no era cap bestiesa.

Perquè en aquest context concret es susciten totes les preguntes possibles, barrejades amb records i més preguntes d’entre totes les possibles. I ben poques respostes. Ja tinc edat per haver estat diverses vegades en la situació d’acompanyar el meu silenci al d’una persona que ha plegat d’existir. Recordo els seus rostres, estranyament iguals, perquè la feina del tanatoesteticista és recordar-nos que, com martelleja la nostra tradició cultural, la mort ens fa iguals a tots.

El que més recordo dels rostres dels meus morts és aquella boca convertida en un fil, i els ulls tancats d’una manera que no s’assembla gens als ulls de la gent que he vist dormint. La diferència està en la força. Els ulls dels morts semblen tancats sense força, com si les parpelles estiguessin en posició de descans. He trigat molts anys a saber, suposo que és veritat, que de fet els llavis i els ulls dels morts estan cosits. Com si la feina del maquillador que ha tingut cura per darrera vegada d’aquell cos fos la de certificar, amb fill i agulla, que aquella persona que va ser, ja no podrà dir res més, ja no podrà veure cap altre paisatge.

Encara una observació, exclusivament personal. Els rostres dels meus morts pesen més que els records. Quan penso en ells, la primera imatge que em ve al cap, la seva foto de carnet, és la que tenien estirats al bagul. Després, si persisteix el record, canvio, i els veig de nou actuant amb mi, comunicant-nos, aprenent, ensenyant, convivint.

Sempre ho he sentit: Sembla que dormi. és una frase estúpida, no només perquè no aporta cap consol. A més provoca més dolor. Quan saps que estàs amb algú que dorm, saps també que despertarà. Ells, no. Ells han marxat, o han fugit. Els trobo tant a faltar…!

Gener 7

L’autèntic obrador de l’escriptor

L’autèntic obrador de l’escriptor s’amaga dins del seu cap. I necessita d’unes quantes, poques, regles. La primera és el respecte per l’escriptura. Tothom pensa. Per tant tothom té coses que pot dir i, per tant, tothom té coses que pot escriure. De fet, molta gent ho fa. Cada vegada més persones creuen que les coses que els passen a la vida, pel cap o pels dos lloc a l’hora, són explicables a través de la paraula escrita. Mai s’havia escrit tant com ara. N’hi ha que només ho fan en l’àmbit domesticat de les xarxes socials, i transmeten els qui, els què, els com, els quan, els on o els perquè de la seva existència en missatges condensats en tuits, o en posts de Facebook o Instagram. N’hi ha que esmolen més els seus pensaments i s’atreveixen a escriure el seu blog personal, el seu quadern de bitàcola. Finalment n’hi ha que escriuen llibres.

No tots els que escriuen, però respecten l’eina, el propi llenguatge. Els sembla més important allò que diuen o volen escriure que la manera concreta de fer-ho. No tenen voluntat d’estil. I jo crec que la voluntat d’estil és justament allò que separa un escriptor d’un escrivent. Ja fa tres segles que Buffon va dir: L’estil és l’home. Ara diríem l’estil és la persona.

Els que ens agrada llegir ens hem submergit de vegades en històries que semblen inodores, incolores i insípides, d’entrada. Però ens hem vist arrossegats pels recursos de l’escriptor, capaç d’infondre colors, olors i sabors a continguts aparentment inconsistents. Aquesta és la primera eina que qualsevol persona que vulgui escriure d’una manera significativa -és a dir, que signifiqui alguna cosa per a algú diferent d’ell mateix- ha de tenir en el seu obrador personal. El respecte pel llenguatge, el seu domini i coneixement, fins a la seva domesticació total. Perquè dominar el llenguatge vol dir poder-li donar forma, poder-li treure allò que li sobra fins trobar la paraula adient. Aquest domini, i no altra cosa, és allò que en diem estil.