Es pot recordar el futur?

  • by

Es pot recordar el futur? Això ve a tomb d’un versos de César Vallejo:

Me moriré en París, con aguacero,
un día del cual tengo ya el recuerdo.

També d’aquesta mínima història:

Quan jo vaig néixer tenia la sort de tenir dues cases. La dels pares i la dels avis. Es podia anar de l’una a l’altra travessant un pati que tenia dos rosers, un parterre de margarites, dos presseguers, una azalea i un cúmul de flors variades que canviaven cada any. Hi vaig veure passar dàlies, tulipes, gardènies, camèlies i moltes flors amb els noms més llargs que les seves minúscules tiges. I el julivert, que senyorejava el jardí sencer com si fos una mala herba, però que aromava tots els plats dels diumenges.

La casa dels pares era una casa funcional. No em provocava gens de curiositat. Tot estava a la vista, cap secret. A banda de l’ordre imposat per una campiona de l’ordre, com era la meva mare, res no la distingeix de la casa que, tot i continuar sent la casa dels pares, sembla una broma, perquè els pares ja no hi són.

La casa dels avis era tot el contrari. Cada gest que s’hi feia, cada paraula que s’hi deia, cada olor, tots els estímuls semblaven dissenyats per sorprendre’m. Recordo un vidre esberlat per l’angle, al costat de la taula on jo seia per mirar la televisió. Els miralls de l’armariet dels licors, darrere del seient de l’avi, que multiplicaven les ampolles de conyac i moscatell d’una manera que podria explicar com s’ho va fer Jesús per multiplicar els pans i els peixos. La petita habitació on, em deien, havia dormit el pare de petit, amb un penja-robes de fusta de color caoba, que no devia ser de caoba. El bufet i el trinxant, dos mobles misteriosos que només s’activaven pel Nadal i Reis. I dues habitacions tancades. La primera, amb clau, era la de la tia, la de la germana soltera de l’avi, que hi guardava tots els records i andròmines dels seus pares -els meus besavis- inclosa una col·lecció sencera del Patufet d’abans de la Guerra. La segona no demanava cap clau. La prohibició expressa de l’avi, que n’era el propietari, funcionava millor que la contrasenya més segura per evitar que ningú goses creuar-ne el llindar. I el passadís, el llarg i fosc passadís, amb dos testos alts, que més aviat semblaven columnes, d’una ceràmica de color terra i ocre lluents, que tornaven la llum que rebien amb una generositat que els feia semblar humans. I sobre tot els dos plats del Quixot. Un reproduïa l’escena dels molins, l’altre la de la gàbia de lleons. Jo els recordo des de tota la meva vida conscient. Es van morir els avis, es va morir la tia, es va morir el pare, que el va precedir com si tingués alguna mena de pressa estranya, però els plats van aguantar. De fet, van morir amb la casa.

O no van morir del tot, perquè jo els veig ara, mentre escric. També tinc el record d’un plat que no he vist, tan manxec com els de casa dels avis. Però el tinc nítid i present. No sé quina escena reproduirà, si en reprodueix alguna. Però m’estimula els records i em torna nostàlgic.

Es pot recordar el futur, com es poden reviure escenes encara no viscudes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada