A-za-le-a

  • by
Davant de l'azalea (Foto pròpia)

Veieu la fotografia? Us vull parlar de la nena. No de la nena que es veu, sinó de la nena que va ser la iaia, amb la seva infantesa tan explicada que és com si jo l’hagués viscuda. Dir que és com si jo l’hagués viscuda és tant com dir que és tant com si la recordés. I és d’un d’aquests records no viscuts de què vull parlar. És, òbviament. un record inventat, de ficció. Però aquest detall només pot interessar, i molt superficialment, els que el llegiu. Perquè per a mi, que estic a punt d’escriure’l, no té res de ficció, ni d’invent. No pot ser de cap manera superficial, perquè transcrivint-lo no faig, de fet, altra cosa que reviure el record fictici d’un record real. El de la iaia explicant-me el seu record. D’això tracta la història: de sediments de fets que es dipositen i es deformen com si fossin estrats geològics o capes d’un pentimento.

La nena de qui us vull parlar va ser la primera versió de la meva àvia, la que va aprendre a caminar en un barco immens que feia el trajecte entre Barcelona i La Havana, amb una escala tècnica a Nova Iork. La iaia, que explicava la història amb una seguretat absoluta, també havia de tenir per força el record après dels records d’algú altre, perquè, com he dit, encara no sabia caminar quan va veure l’Estàtua de la Llibertat, al port laberíntic de Nova Iork, des d’un vaixell d’on no va poder baixar, perquè encara no havia acabat el viatge. La va haver de veure així, perquè la foto és de 1905, just tres anys abans que l’àvia comencés a gatejar a la coberta d’un transatlàntic que en feia 30000 com ella.

L’estàtua de la Llibertat, el 1905

L’àvia de la foto del començament és la meva àvia. El nen de la foto és el nen que vaig ser. I la nena és la nena que va ser la meva germana. I l’Estàtua que il·lustra aquesta pinzellada de record, és allò que dona permanència a la història. la vegada que la iaia va estar més a prop de la Llibertat va ser aquí, caminant com un gatet a la coberta d’un vaixell, començant la seva carrera -que és la carrera de tots- de màquina de crear memòria.

Un altre dia escriure de les plantes que hi ha al darrera, que a mi em semblaven una selva gairebé tropical. Hi havia una planta en un test molt gros. Jo sempre preguntava com es deia la planta, només per sentir-ne el nom. Em semblava fascinant, i em transportava, sense saber per què, a altres mons i altres temps. Amb altres persones, i maneres de vestir exòtiques.

Es deia azalea. Jo la descomponia mentalment en síl·labes, i me la repetia per dins posant-t’hi alguna mena de ritme. A-za-le-a, a-za-le-a, a-za-le-a…

El ritme era el de les ones, el de les havaneres, el de la iaia quan ens ensenyava com ballava amb la Pancha, la negra que la pentinava a La Havana, quan ja caminava i recordava la llibertat, tan llunyana…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada